VII. Al museu del Prado
Terra castellana (1935)

Vaig acompanyat d’un amic, de l’Àngel Garreta, que és un enamorat de Madrid, i com que coneix totes les meves debilitats, em pregunta si anem al Museu del Prado. Hi anem, però, tot fent marrades. Un bon dinar fa de bon gruar. Hem estat asseguts davant el monument a Cervantes, tot refent i comentant passatges del Quixot i del seu Sanxo, que en aquell moment hi són tan ben evocats. A l’ase sembla que se’l vegi aplanat sota la còrpora pesant de l’escuder que és una realitat de matèria rústega il·luminada d’una expressió franca de bonhomia, d’aquella bonhomia de la gent senzilla que cria la terra. El Rocinante, és una cosa tan magre que fa pena, i damunt la seva agilitat metafísica una mica torturada de cansanci, hi fa pena igualment la magror del cavaller de la Mancha “enderezador de entuertos” i “desfacedor de agravios“, en actitud d’anar per aquesta feina. La cosa que ens ha cridat poderosament l’atenció, és l’extraordinària retirada del Quixot amb el senyor Cambó. Si l’esguardeu per la banda dreta direu que aquell rostre és una còpia del del polí de la Via Laietana.

Hem segut i passejat pel Retiro, a l’hora que hi ha gent al matí. El Retiro, a Madrid és el Parc a Barcelona, però més gran i amb un aire que és distint, com si diguéssim un gran bosc, ben curat, un bosc aristocràtic. Soldats, dides, mares i infants, vells, joves que barquegen a l’estany, parelles d’enamorats, quioscos de begudes, tot en un moviment sense pressa, en una calma que diu que la gent s’hi mou per a reposar i fer salut.

Anar a Madrid i no anar al Museu del Prado, és un pecat, ho és per a qui estima l’art i per aquell qui no l’estima. Jo comprenc que un home de gust no vagi a Madrid, però gairebé no comprenc que no vagi al Museu. Més clar: jo podrà ésser que no torni a Madrid, tot i que en desconec força cosa, però si Déu vol, tornaré al Museu del Prado. Reconec que els artistes de la nostra península hi poden aprendre molt i potser el tenen una mica oblidat aquell palau artístic que els pot alliçonar. Escola flamenca, francesa, holandesa, italiana, aquells Greco Velázquez, Goya, i altres tants i tants pintors que us arriben a l’ànima, fan la meravella d’aquelles galeries interminables i incalculables. Sempre havíem sentit una mena de repulsió per l’art pictòric anomenat d’avantguarda, ens ha fet rodar el cap moltes vegades allò del cubisme, del futurisme, del surrealisme i allò altre del subconscient que no sé si té res a veure amb això primer, i tot el que havem vist d’aquest art, i fins el que no hem vist, no val de bon tros ni, que diré jo!… ni l’anca del cavall del quadro de les llances, ni el gosset de Las Meninas de Velázquez, que és potser amb el pintor que ens hem fet més amics al Museu.

Poc a poc, com a aquell a qui li sobra el temps, hem anat d’un lloc a un altre – pitjor de tot és anar-hi de pressa -, i com que el meu company que té lleures per tornar-hi i tornar-hi s’ha cansat, m’ha dit: – Quan acabis ja m’avisaràs. I s’ha assegut a llegir en un banc lateral sota un nu ensacsonat de Rubens.

Per bé que en entrar a un temple d’art com el del Prado, ens sentim posseïts d’una mena de devoció i d’una seriositat gairebé espirituals, i d’un respecte que ja us l’imposa a l’escala, les quatre imponents columnes granítiques de la façana, ens ha llegut l’observar, demés del devessall artístic, la gent que hi ensuma i la gent que hi tasta, perquè al Museu del Prado hi va de tot, hi va tothom. Els que esguarden les obres amb interès, són els artistes. Com que el problema de la llum, és una qüestió a acabar de resoldre, aquests se saben situar davant el quadro i de vegades es valen dels ulls per a observar-lo, però sempre s’ajuden de l’ànima, i en l’expressió dels seus rostres si elabora el sentiment per l’obra i les sensacions íntimes que ella provoca. Tots els altres són gent que va a visites. Ara veureu joves, donzelles i senyores de cara de color de ciri, que baden davant les verges i els angelets i els xais de Murillo i en comenten la seva bonicor d’una manera col·legiàlica. D’altra gent més festiva, de cara més acolorida i vestimenta més cridanera, riuen davant les escenes goiesques on el color és més feridor com si aquelles pintures fossin croms d’artista de fama. Gairebé tots aquests en entrar al quadro de Las Meninas, donen l’esquena a l’obra i la va a cercar al mirall d’enfront que els satisfà una visió material i física, més epidèrmica. N’hi ha que hi entren amb el partit pres d’afartar-se de veure quadros, que són els que hi entren moltes vegades i no hi han estat mai. Encara n’hi ha que hi discuteixen si les cares i els cossos de les figures són o no agradables, que són els que guaiten els quadros sense llegir-los, i no comprenen els grecos.

Certament, si no es posseeixen coneixements i no es té una certa cultura no es pot admirar una obra d’art i escorcollar-hi i descobrir-hi el seu esperit. Davant la família de Carlos IV, per exemple, aqueixos darrers espectadors conclourien que les figures no són boniques, perquè no veurien ànimes en els rostres dels pintats.

El Museu del Prado, és un temple de la millor pintura nostra i de fora on viuen els esperits d’il·lustres traspassats i on els historiadors s’hi podrien explicar les raons de molts fets de la vida pretèrita, de moltes causes d’efectes diversos produïts ahir, amb conseqüències de tota mena, dins la vida del país.