VI. Madrid
Terra castellana (1935)
Quan aneu dins un tren, a una ciutat, no teniu la sensació de la seva proximitat fins que comenceu de trobar els llocs que li són immediats, i no perquè siguin a la seva vora, sinó perquè generalment són imprimits d’un segell ciutadà que els fa semblants a la ciutat, són viles més senyores que les altres. Quan aneu a Madrid, aquest fenomen no s’opera. Entreu-hi pel costat que vulgueu, mai no pressentireu la capital d’Espanya, us passarà com amb els accidents, us hi trobareu sense que ho hàgiu advertit abans. Res no us pot justificar l’existència de Madrid, sinó és un entestament reial. Amb temps i palla, també es podria aixecar una gran ciutat en mig d’un desert africà.
Amb tot, però, Madrid és una ciutat gran i una gran ciutat. Ja té els seus dies per a que un visitant hi pugui trobar els seus esplendors moderns i hi pugui assaborir aquells gustos clàssics del vell costumisme en els seus barris primitius on tan bé hi escaurien les figures típiques que viuen al Museu del Prado pel miracle dels pinzells de Velázquez, Goya, i altres pintors de l’època.
Hem entrat a una pensió de la Calle de la Bolsa, és un carrer vell de tons grisos, quiet i una mica descurat com tots els vells i com totes les coses velles que tendeixen a la desaparició. Al cap d’avall hi ha la baluerna de color de carabassa, que gairebé en podríem dir color de ministeri, del Ministeri d’Estat. Mentre ens lliurem de la pols i el carbó del viatge, sentim al carrer les passes i les veus dels vianants que ressonen d’una manera apagada. Ens cal agençar tot el millor possible. La gent a Madrid va molt mudada i molt neta, àdhuc els que surten de les cases de fusta fan molt de goig, almenys exteriorment, car a Madrid a moltes pensions a l’home que es renta de cap a peus li cal fer equilibris i combinacions fantàstiques.
Les fustes dels trespols cruixen i gemeguen sota les nostres passes i cada graó ressona opacament com un caixó tustat, quan baixem l’escala.
Hem sortit al carrer per a donar un volt per la ciutat. Madrid és gran, és bell, és lluminós i és senyor, potser ha perdut la pompositat en passar tot d’una, impensadament, d’ésser la capital d’un reialme a la d’una república, però no ha perdut del tot ni la senyoria ni la brillantor. Encara hi ha gent que riu i no ha sopat i pren cafè amb llet tot entaulada en els espaiosos cafès ben decorats per a tota mena de gustos amb rivalitats evidents de competència en el sistema d’enllumenament. Hem estat asseguts una estona en un cafè de la Gran Via, al costat mateix d’una administració de loteries que segons ens han dit és la de Doña Manolita, que sembla que és la Maria Illa de Barcelona. Tothom pren cafè amb llet, i fins m’ha semblat que el cambrer s’ha sentit contrariat en indicar-li que jo volia cafè tot sol. De seguida ha endevinat que era de fora. Per la voravia passa molta gent i sembla que tothom està content i satisfet. Les dones van ben vestides, molt ben pentinades i calçades escrupolosament, d’una manera impecable. Els homes igual, el cap lluent, les sabates brillants. A Madrid, si us negueu a que us enllustrin les sabates, els cirabotes us miren com si us compadissin. Al meu costat hi ha la panereta de les desil·lusions, de Doña Manolita, col·locada sota la llista dels números premiats. La panereta ja no en pot encabir més, i els qui van caient llisquen a terra. La gent desfila per davant la llista com per davant del cap de dol d’un enterrament important. Alguns segueixen el camí amb una nova papereta que és una nova il·lusió, d’altres entren al cafè i troben el remei en un cafè amb llet.
Madrid ha fet dos canvis sobtats, el de la ciutat vella a la ciutat moderna a la qual ha arribat com per obra d’un partit pres, com per punt. No hi ha una gradació entre la fesomia de les velles cases i els antics palaus de la rància noblesa i dels grans propietaris extremenys i andalusos, senyors d’aquelles terres, arredossats a la cort reial, i la fesomia dels nous palaus i gratacels que s’alcen part d’amunt de les baixes teulades grises. Madrid no és una ciutat vella que ha anat renovant-se gradualment; és una ciutat vella que sembla avergonyida vora mateix d’una de moderna que se li ha plantat al costat.
L’altre canvi, s’observa en la societat. De la nit al matí s’han hagut de canviar els senyors i han desaparegut els nobles de la sang blava i els senyors dels latifundis, i la realitat de la senyoria del Madrid d’avui, ben mirat i remirat, no és altra cosa que un aprenentatge dels que es delien per arribar-hi.
Una cosa gosaríem dir que no ha canviat a Madrid. És l’esperit castellà davant el fet de Catalunya. Els catalans i Catalunya i el nostre problema, tot això és comprès allí, avui, exactament igual que en temps de la monarquia. El fet de l’Estatut de Catalunya, no ha estat obra de comprensió, sinó de la circumstància.
Moltes vegades hem sentit fer comparacions entre Madrid i Barcelona. No direm que no sigui possible a força d’arguments i de raons, però creiem que són tan comparables com un ou amb una castanya, com un andalús amb un xinès.
Madrid és una gran ciutat europea i això no se li pot negar, i enclou belleses que poden ésser envejades per algunes poblacions importants d’Europa i fins del món, els parcs, els arbres que hi són com una obsessió, teatres, palaus, museus, el del Prado, que segurament és el millor del món, i que no té altre defecte que el problema de la llum poc resolt.
DIUMENGE
Avui és diumenge. Són les deu del matí i hi ha poca gent als carrers. És d’hora encara. A Madrid la gent tot ho fa tard, més tard que ací, però no tant tard com la gent que hi manca i que va fugir darrera les botes reials. A l’hora d’esmorzar, “desayunan“, a l’hora de dinar “almuerzan“, i a l’hora de sopar “comen“, i “desayunan, almuerzan y comen” tard. De la Calle de la Bolsa a la Puerta del Sol, que és una plaça congestionada gairebé sempre perquè és incapaç per aclarir tot el que hi aboquen una colla de carrers importants, hi ha poques passes, enfilem per la Calle del Arenal que és un carrer senyor i dels més bonics de la ciutat; cap a San Francisco el Grande. Aquest temple que no és cap manifestació d’antiguitat, és una gran església arquitectònica ben concebuda, d’unes proporcions colossals, d’una línia i d’un aire que donen la sensació de cosa àgil, alada, decorada força ricament amb una suavitat de tons i una harmonia que suggestiona.
A quatre gambades hi ha el palau que era reial i que ara és una gàvia d’or sense el canari daurat ni els ocells de la companyia. Ara no es pot anar a Madrid sense veure per dins el palau Nacional. La gent hi bada com els infants guaitant les llaminadures que masteguen amb els ulls. Cal entrar-hi. A la porta hi ha un soldat que fa guàrdia i que diríeu que en aquell instant mateix ha vingut amb un cos d’exèrcit vençut. El guia de l’escala principal és un home vell i petitó, amb una veu esquerdada i una vivor postissa que fa gràcia.
– ¿Los señores desean visitar el Palacio, es verdad?
Li diem que si.
– ¿Ven ustedes aquella estatua? Es Felipe V. ¿Saben quien fué?
En castellà li diem que el coneixem força. Li manifestem que de la família ja en sabem la història i que el que volem és que ens parli de la casa. L’home se m’acosta i en to de confidència em diu:
– Observen la pintura maestra del techo; representa el triunfo de la religión.
I després afegeix més baixet, encara:
– Esto no lo podemos contar a nadie, pero tratándose de ustedes…
L’home ens va fer prou intel·ligents perquè endevinéssim que hi havia d’haver “propina”.
El palau Nacional és una ostentació de grandesa que torba i fa rodar el cap. Amb una bona dosi de serenitat podeu passar de sala en sala i enlluernar-vos amb els daurats, l’or, la plata, els velluts, les sedes, el vori, el platí, tapisseries valuosíssimes, encatifats d’una riquesa incalculable, pompositat, grandiositat, lluentors de marbres, miralls, obres d’art de tota mena… sumptuositat, vanitat, i una mica de frivolitat dansant entre la seva pompa ex-règia del continent majestuós.
Els espanyols tenim motius d’ésser gent rica i si en fóssim ho podríem justificar, però som pobres. Si no haguéssim estat pobres, el palau reial d’ara, que representa una milionada, fora una engruna, comparat amb el que hauríem arribat a bastir.
Un dels guies de l’interior ens porta a una finestra. Allà lluny hi ha les serres del Guadarrama amb l’albor de la neu brillant al sol. Dels jardins del palau cap a occident es veu una ampla ratlla blanca.
– Es la carretera de Extremadura – ens diu el guia que ens ha contat la seva estada de quaranta anys en aquella casa, – por donde salió el monarca destronado… I el pobre home resta mirant enllà, d’una manera tan tendra, que fa llàstima.
