V. Terra castellana
Terra castellana (1935)

Se’ns han estrenyut els horitzons, i a vegades, no ens és permès de guaitar fora perquè el comboi corre com l’aigua per un rec, dins unes canals obertes a la muntanya, i a l’un costat i a l’altre de les finestrelles veieu com un desdibuixament en línies variants de colors que canvien, dels tons de les roques, de les herbes, i matolls dels penyassegats que bullen sota la besada avara del sol que crema, i que priven que el cel es vegi. Hem escantonat la província de Sòria, i en una d’aquelles muntanyoles que s’albirava propera, hi hem vist florir com si ens vulgués fer enyorar la nostra terra daurada uns romanins i unes farigoles arrapats a les clivelles d’una estratificació llacorellosa.

Ara el cel s’eixampla de debò; el cel i la terra.

Ara tenim davant l’esguard una mar de terra, i se’ns justifica allò de: “ancha es Castilla”. Som a la gran “messeta” castellana. Els pobles són a gran llunyària l’un de l’altre, i s’explica, perquè a la planúria castellana hom necessita molta terra per viure. És un país eixut, hi plou poc, i l’única collita es pot dir que és el cereal. Hi h alguna bona intenció de vinya que no passa d’una bona intenció, i que si en aquella terra hi provés i els castellans s’hi engresquessin, podríem beure vi a preu d’aigua.

Els límits d’aquesta gran planúria no els abasta cap esguard i es perden enllà dins una boirina. Terres dolçament ondulants, porugament ondulants que fan una catifa immensa de tons suaus i amorosos on la mirada s’hi sent reposar sense lassitud i d’una manera tendra. La llum hi és clara i res no la destorba; res en aquella terra no para el pas a la llum, ni al vent ni a la pluja. No hi ha arbres, no hi ha aixoplugaments, ni una caseta al camp que s’estén arreu amb els seus sembradius que són aquella catifa que ara té un color groguenc de blat que madura, ara groc, ara verd fosc o verd clar, i entre mig la blancor, l’ocre, el vermellós o el moradenc dels gorets en els quals hi veureu uns ramats que pasturen, unes mules aparellades, o uns bous junyits amb el seu llaurador al darrera, canta que canta solc enllà fins que gairebé es perd amb els bous i les esquelles i la cançó.

Allà lluny en una carena fa via i es destaca en la blavor del cel la silueta evocadora d’un home que munta un cavall. Per una carretera blanca, corre com un foll, deixant enrera una estela clara de pols, un automòbil que passa davant d’uns carros cançoners, més ben emmarcats que el vehicle modern dins aquell paisatge que us porta a evocar fets i personatges històrics o de novella. Mentre pensàvem això que diem, el viatjant alemany que ve amb nosaltres, explica escenes quitxotesques als soldats i fa empaitar un ramat de corders que es veu al camp, pel cavaller de la Mancha. Un dels soldats ha preguntat a l’alemany si D. Quijote era un bandoler, l’alemany ha somrigut de la pregunta i l’ha trobada natural, tan natural, que de tots els companys de viatge en el departament, ningú no coneixia el cavaller cervantí llevat de l’alemany i jo, encara que ens estigui malament el confessar-ho.

És ben cert que per a l’exercici de la pagesia, cal una forta vocació, però es poden ben riure de les solellades i dels vents i de les pluges i de la tasca els pagesos prioratins i catalans, si es comparen amb els castellans. Al Priorat i a Catalunya la tasca de pagès és variada el tema és el mateix: pagesia, però ací hi ha un teclat, l’hort, la vinya, els arbres, el bosc, els sembradius… Allà tot té un to, la rella; no hi ha sinó una tasca, sembrar i regar. Els elements, ací, no tenen la voracitat ni l’agressió tan descarada; el sol varia de to i de carícia segons si cau al pla, als cims o a les valls i als comellars; allà hi cau com el foc als culs de les olles. Ací el vent és un orgue de mil veus entre els arbres; allà és un ronc inacabable, té una empenta constant i un so buit, cavernós. Ací la pluja és una desfeta de cascavells i un dringueig metàl·lic; allà és una remor profunda i tènue com una lamentació misteriosa i quieta.

Els tres aspectes ens han estat donats des de la sortida del nostre viatge fins a Guadalajara. El dia solellat, el vent i la pluja. Així que començava a vesprejar i uns llauradors i segadors de Jadraque estaven a punt de deixar el camp, ha començat una pluja com un gran llagrimeig. Els camperols l’han rebuda sense alterar-se, amb una serenitat encisadora. D’altra banda els hauria estat inútil el córrer a eixoplugar-se. A Guadalajara el tren ha parat un minut, han descendit uns quants viatgers i s’han escorregut dins un silenci trencat per la remoreta de la pluja. En reprendre de nou la marxa, el comboi, han entrat al vagó amb una rauxa d’aire fresc unes gotes de pluja. Les finestrelles s’han clos. És de nit.

Altra volta hi ha renou de paquets, bòlics, borses i maletins. Ha estat la gana. Hom acaba amb els darrers aliments que s’endugueren els viatgers per no decandir-se en el camí. Som els de la darrera sèrie. Els soldats reneguen del restaurant de l’estació de Mora, on els han acabat els quartos amb un mal llonguet i una sardina eixuta. Fan compassió. El bon Jan de Mataró, els dóna pa i sobressada; l’alemany els compra pinyons de Segòvia, avellanes de Tarragona i ametlles d’Alcalà, que un home ha pujat al tren va cridant de vagó en vagó, i les ven en capses i en paquetets de paper transparent; jo porto, encara, vi, taronges i cireres i els les ofereixo. Els xicots hi fan la gran festa. Dura una estona que no s’ou una mosca, però acabat el gran àpat, tots són uns herois i tot és cançó i dansa i acció de gràcies als que no hem sopat per tal que ells no patissin gana.

De sobte ens trobem caiguts com per art d’encantament dins un gran dipòsit de trens i de llum. Atocha.