Tempesta al Priorat
Instants (1932)

Era una d’aquelles enceses tardes prioratines d’aquest estiu.

Nosaltres posseïm un clap de vinya penjat en aquelles terres de llacorell, muntanyoses, altes, plenes de llum, esfereïdores dins les ventades i humils i resignades en la soledat que les ungeix.

El meu besavi plantà de vinya aquell troç de terra, menjant no altra cosa que pa i figues, i bevent vi d’aquells raïms que en temps de la verema se us enganxen pels dits i us hi han uns regalims de gotes de suc morat més dolç que cap mel coneguda. D’aquells raïms en surt el millor vi del món.

Aquella tarda que dic, jo hi era a la vinya penjada al coster com un tapís verd, amb el sopluig al cim de tot de la muntanya. Jo hi era amb els ho jornalers, per mor de defensar de l’atac de la malura aquelles joies, apinyaments d’ametistes abscoses sota el teulat verd dels pàmpols.

Els jornalers amb les màquines a l’esquena, de cep en cep, de tira en tira i de marge en marge, avençaven lentament amunt, deixant rera seu la vinya mudada de color; pàmpols i raïms atapeïts de punts blaus de sulfat de coure. Un d’ells, menava una euga que duia als lloms l’albardó amb els argadells i pujava i baixava el coster portant, ara els càntirs buits, ara els càntirs plens d’aquell suc remeier que amarant el cep, nega hospitalitat a aquelles munions de bolets de vida paràsita, destructors de cèl·lules. Jo, dins l’ombra d’uns lladoners, vora una font que no parava de dir-me coses, feia d’apotecari; preparava aquella medicina.

El sol d’aquella tarda era foc que queia del cel a dolls. Les llacorelles roentes com ferro eixit de la fornal, es partien i saltaven d’ací d’allà, espetegant. L’aire ran de terra se’l veia dansar, que feia pampellugues als ulls, d’esguardar-lo. De tanta llum, el cel era blanc. Hom sentia la coïssor del foc a la pell, i dins les primeres hores càlides de la tarda, la cançó saltada i monòtona de les cigales posava un zumzeig enervant a l’orella i feia venir una mena de son que abaltia.

Sobtadament un brogit llunyà que anava atansant-se, em deixondava d’aquell ensopiment. Una furiosa onada de vent de cers feia fuetejar els sarments de la vinya, agitava follament les rames dels lladoners i el raig de la font es partia i s’irisava. A ponent, uns cúmulus s’enlairaven amb majestat imposant; canviaven de forma, de tamany i de direcció, s’encavallaven, s’empenyien, mostraven l’enlluernadora blancor de les línies dels seus mil ventres turgents eixit del fons d’un blau oscur agressiu, feien columnes recargolades amunt, amunt, i els seus capitells s’abrandaven de flames febees, com fogueres enlaire.

Els sulfatadors del cim estant del coster ens cridaven, a mi i al traginer:

– Amunt!… Amunt!… Cap al sopluig que ve tempesta!…

El cel ja era cobert i els núvols esfilagarsats ja no tenien forma de ventres turgents ni de veles gonflades, semblaven cabelleres negroses embullades, de testes esfereïdes.

Uns moments de silenci. No s’oïa res. Enmig la quietud s’ofegava la cançó monòtona d’un corb, i al tombant d’un coll es perdia un vol silenciós d’ocells. La terra tremolava sota els nostres peus voluptuosament com el llavi d’un assedegat qui pressent un rajolí d’aigua. Les blaves muntanyes de l’horitzó, abscoses rera un vel blanc espès, no es veien.

– Aigua! – cridava el traginer.
– Amunt!… – li feia jo.

I em posava a córrer davant seu panteixant coster amunt, fent dringar rera els meus passos, dins la buidor de la quietud amenassadora, les brunes llacorelles que relliscaven com una cançó de metall.

De sobte, la quietud es trencà. La ventada em feu els passos insegurs. Una cinta de foc esqueixà l’espai i rera seu un espetec formidable, eixordador, com si es partís la terra; l’udol feréstec d’un tro, com un altre món que saltava bramant de collada en collada, de vall en vall, escampant l’esglai. La pluja queia amb fúria damunt totes les coses i feria la meva pell com talls de vidre. Rebotien les gotes en els pàmpols i les llacorelles. La pluja abundant, sense el sentit de la mesura, davallava com un cant omnipotent. El vent passava com un crit d’esgarrifor damunt la terra. Els llamps que ratllaven la nuvolada eren com una espessa dansa d’espases flamejants. El tro rodava a tomballons en l’ampla buidor.

Jo estava amarat. No podia donar un pas segur. La roba molla se m’encastava a la pell. Vaig pensar que era inútil de córrer per a no mullar-me quan ja no em poda mullar més, i assegut en un marge, contemplí el meravellós espectacle de les muntanyes que bullien sota l’aigua fuetejant, s’encenien sota el tro i el foc del llamp, tremolaven dins la ventada i es fonien i eixien de nou de dins els núvols.

Si m’hagués trobat sol, ben sol, m’hauria despullat de la roba molla que cobria el meu cos i hauria donat la meva carn nua a la inefable voluptuositat de la besada dringant de l’aigua i sonora del vent, esdevenint a plaer la dolça joguina d’aquella força omnipotent i misteriosa que em feia tan petit i tan humil sota la seva majestat.

Una tempesta al Priorat té també la seva poesia. És un d’aquells meravellosos espectacles que no són donats cada dia. Contemplant-los d’un finestral estant, ja us agraden, us emocionen i us encisen, però, no hi trobeu tot el gust, no compreneu tan bé la seva virtut i la seva gràcia, no els viviu prou.

Hi ha qui sent horror del tro qui va a tomballons pels espais del vent qui treu la pols de les coses, de la pluja qui la enterra i les renta, i en fuig com a un orat per lliurar-se’n.

Cal saber tenir la humilitat i la fortalesa del pàmpol, la serenitat de la muntanya i de la llacorella. Cal saber trobar-se com ells, nuet com un nadó tremolant de goig i d’esperança sota la tempesta que renova les coses.

Pobra terra nostra, si no hi passés el tro, i el vent, i la pluja!

Pobres de tots, si dins nosaltres mateixos no experimentéssim l’esgarrifança de les tempestes!… Com fóra trist de viure sempre ennuvolats!…

La tempesta havia passat. El cel guaitava per una finestra que feien els núvols Jo, ja era al sopluig quan el traginer arribava a dalt amarat i fadigós.

– Haveu vist? – li vaig dir. – Ha estat meravellós!…

El traginer etzivà un renec esqueixant, fastigós, estrident com un mal llamp.

– Tot ho trobeu bonic, vós!… Mireu com vaig, jo, maleït siga!… Mullat fins al moll del ossos!…

El sol brillava novament entre un esqueix de núvol i reia… reia… com un idiota que riu de tot. La terra assaonada mostrava els seus còrrecs, com ferides, o com somriures d’agraïment, (la terra és més agraïda que no els homes). Els pàmpols i les llicorelles lluïen i els arbres tocats de l’aire degotaven perles. Més tard, els gripaus deien a les estrelles i la lluna el trasbalsament d’aquella tarda. Però, en el rostre brut del traginer, no s’hi esfumava encara aquella arruga d’ira. No podia agrair a la pluja, ni tan sols que li hagués tret la brutícia de la pell.

Agost, 1927.