Santa Rosalia i la truita amb dos ous
Instants (1932)

Als bons amics de Capsanes

Fa un any, que per aquest temps que ara som, estava omplint tots els meus moments d’oci en el conjuminament d’una obra teatral en la que hi vaig posar tot el meu esperit.

Santa Rosalia, era el títol de l’obra, i els quatre actes en que es destria, són plens de la vida de la santa, de l’encisera i encisada donzella de Palerm filla de comtes, són el camí des de la blancor del bressol fins a la llum de la feliç eternitat, de la dolça enamorada de Jesús.

Santa Rosalia és patrona de Capsanes, l’obra en qüestió era per als capsanencs, ells l’estrenaren el dia 9 de setembre de l’any passat i ell també, amb un bel seu treball d’actors, em feren cobrar l’èxit.

Pensava dedicar aquella obra a Capsanes, però heu’s ací que ara me’n desdic.

Ara us diré el perquè.

No vull tocar l’assumpte dels miracles, perquè podria relliscar i fer riure a tanta gent que no hi creu, no vull explicar el concepte que tinc del miracle, ni vull induir-vos a creure-hi o a descreure-hi. Es una mica, bon tros delicat. Excuseu-me.

Excuseu-me, però permeteu-me l’anècdota.

Fa poc temps, un afer particular em portà a cas d’un amic de Capsanes, En Ramon Marco. Quan vaig entrar a aquella casa on no creia haver-hi mai estat, saludí la bona família allí xoplugada com si tots ells, llevat de l’amic fossin nous per a mi.

Una vella molt vella, amb el llavi tremolós i la veu dolça de tan feble, s’atança a mi i em mira de cap a peus amb una llum en el seu rostre, semblant a la d’una mare qui esguarda l’infant, i em diu:

– Vostè és aquell jove…

Entesos; no calia dir res més. Aquell jove ho volia dir tot. Jo i Capsanes; jo per Capsanes; Capsanes per a mi, o amb mi, o en mi.

Davant d’aquella vella, vella, qui tremolava sota els anys, jo jove, jove, tremolava d’una estranya emoció sota el seu mirar suggestiu.

– Ah!… Vostè ja no em coneix – em deia.- Com passa el temps – afeiga girant els ullets enlaire. – Senyor!… Qui els ha vist i que els veu – feia, encara, entreditant les mans.-

Realment, jo no coneixia la bona velleta amiga, i un pessigolleig estrany d’esgarrifança em corria per tot el cos quan oïa que em deia:

– Jo l’he bressolat, a vostè.
– A mi?… Vós?… Quan?… Com?….

I m’explicà una història, i me l’explicà d’una manera tan bella, amb unes paraules tan boniques i ben dites, que no hauria volgut que aquella narració desfullada amb aquella gràcia, insòlita en la gent del nostre segle, s’hagués acabat mai.

Arribat a casa de retorn, vaig explicar l’esdevingut al meu pare.

Tot el que la vella, vella, m’havia dit, era una santa realitat.

No sé per quina raó vaig sentir-me joiós de l’honor d’haver estat bressolat a Capsanes. Ja tinc deute amb Capsanes.

Ah!… La història dèieu?

Jo era nin, molt nin encara i una malaltia em convertí en pocs dies, de rosa encesa que era en un lliri d’obaga esblaimat i trist. Em portaren a casa el metge i després de mirar-me els ulls, de palpar-me el vendrell, de pessigar-me les galtes, va dir que tenia l’aliacrà, és a dir, ell va dir icterícia, però com la meva mare li demanés una llisa explicació d’aquesta mena de malura ell per estalviar-se feina optà pel nom popular.

Diuen que vaig passar uns dies entre purgants, diurètics, sucs alcalins, però jo no feia via. No tastava res, res no m’abellia. Anava decandint.

Un dia vingué a casa un home de Capsanes que es deia Joan Castellnou, sogre d’En Ramon Marco, el meu amic, i amic dels meus pares.

En voler-me fer una magarrufa, s’adonà del meu estat i exclamà:

– Aquest noi té l’aliacrà. Si no el baixeu a Capsanes no el gorireu.

L’endemà els braços maternals febrosos d’ansietat em duien apretat al cor palpitant de fe, de l’única dona que he plorat i enyoro, camí, no de Capsanes, camí de Santa Rosalia.

Quan entràvem al temple, la bona vella, vella, encoratjava la meva mare qui plorava… qui sap si presentit el miracle!…

El senyor rector ens emmenà a la sacristia. Entre parets un xic humides una capella, una imatge de la Santa goridora, un reliquiari… Hom hauria oït el mormoleig d’una oració sacerdotal, el ploric d’un infant – aquest era jo – un bes i la cançó cristal·lina d’un gotelleig d’aigua beneïda.

En sortir de l’església forem hostes de casa d’aquella bona vella, vella, qui al cap d’una estona d’ésser allí, comparegué amb una truita de fesols feta amb dos ous. Me la posà al davant a desgrat de les protestes de la meva mare qui no sospitava que jo era ja prou, per heure-me-les amb aquella coca de paella, barreja de productes hortícoles i avícoles. Vaig fer net. La bona vella, vella, em prengué i em col·locà dins un bressol. Bressolà i cantà fins que em quedí dormint. Quan despertí, era ja a casa bo i sa, era a casa aquell infant qui més tard, ignorant encara aquest fet escriuria la vida de Santa Rosalia.

Us he dit que no volia tocar el delicat assumpte dels miracles. Però si que us dic que en el primer full en blanc de la meva obra on hi havia de posar la dedicatòria, aquesta no dirà el que pensava, dirà una altra cosa.

No ho sospiteu?

Per alguna cosa el primer full ha restat en blanc fins ara que he sabut aquest tros de la història de la meva vida.

Abril, de 1927.