Sant Salvador d’Horta
Instants (1932)

En aquests dies de març en què la terra se’ns atansa novament amb una amor renovellada i ens rep somrient com una gaia donzella amb un pom de flors al pit, en que el sol sembla que s’elevi més damunt d’ella i que no sigui tan trist com a l’hivern, i l’aire va ple d’olor de violes; veiem venir davant mateix del Sant de la vara florida, del patró dels emmullerats, un altre Sant que va vestit amb l’àbit franciscà de color de xocolata: Sant Salvador d’Horta:

Amb l’elecció del Sant que ha de presidir cada any la festa del nostre nom, sol esdevenir com amb el nom mateix de cadascú. Arribem a certa edat i ens enterem que ens diem i ens diuen Pere… Pau… Josep.,, que és el nom que no triàrem, sinó el que ens donaren. Així ens trobem també celebrant la festa onomàstica, sota la claror de la santedat d’un Pere, o d’un Pau, o d’un Josep, que han escollit per patró nostre els nostres familiars. I nosaltres ens hi avenim perquè tots els noms i tots els sants són bons; ens hi avenim tant, que no gosem ni discutir el fet dels nostres antecessors, ni tan solament sentim el desig de saber qui fou aquell Sant qui amb el nostre nom assolí la glòria, i ara abranda altars o temples i duu romeus a les ermites de les nostres muntanyes. L’admetem com a patró d’una manera tan passiva, ens desperta tan poc interès la seva vida de virtuts plena d’exemples de caritat, d’humilitat, d’exaltació espiritual, de martiri a voltes, que ni el més insignificant desig ens mena a voler-ne fer la coneixença.

Arriba el dia del nostre sant, – que és un dia de trista paradoxa – del nostre sant patró que no coneixem, i trobem que fa molta festa el fer festa; el convidar a dinar uns parents; l’obsequiar els amics amb cigars, begudes i llaminadures; el rebre una nodrida col·lecció de targes de felicitació; el riure i esplaiar-se tot el dia excitant i exaltant la misèria del sentit corporal del gust, o bé dit més gràficament, “afartant-nos” com a bèsties, absents completament del veritable sentit de la diada, perquè aquell dia, el qui tenim més lluny de nosaltres és aquell sant que no envia targetes, ni menja, ni beu, i podria llevar a la nostra festa tot l’aire jocund i tot el plaer, amb el convit que ens faria a la meditació dels seus fets plens de lluminosa exemplaritat.

Avui són molts els que no saben qui era el seu sant i diuen que el celebren.

Confessem, però, que no ens esdevé així a nosaltres que vam voler conèixer el nostre i fou una bella avinentesa.

Al nostre mas de les vores de Marsá, teníem uns masovers que hi vivien amb la seva mare, una velleta dolça i eixuta com una pansa, vençuda sota la feixugor dels seus vuitanta anys. Res no la divertia tant com les meves entremaliadures d’infant, els jocs que li feia, les coses que li llegia.

Una tarda del mes de març, ara fa uns vint anys, jo li deia tot cofoi:

– Àvia; demà és el meu sant.

Ella replicà:

– Demà, Sant Salvador?… No s’escau el mes d’agost Sant Salvador?

Jo hi vaig tornar:

– No, dona. Jo faig el Sant Salvador d’Horta.

La velleta va esclafir una rialla tremoladissa per la meva ignorància i em digué:

– I ara; qui t’ha enganyat; pobret! Si aquest Salvador que tu dius ni és ni ha estat mai cap sant. Salvador d’Horta és un benaventurat que li diuen sant, però que no ho és. – I ensenyava tot rient la fosca buidor d’espluga de la seva boca badada entre l’afilament del nas i de la barba, com gaudint de a meva contrarietat de veure rebaixat de categoria el meu gloriós patró.

– Amb tants llibres com tens, no deus tenir cap història de sants i no els coneixes. – Feu aquella velleta que mai no va saber de llegir.

Aquestes paraules m’encuriosiren i li demaní si ella sabia la vida de Salvador d’Horta, i la bona dona començà la història del benaventurat, i me’n contà encara d’altres. Jo l’escoltava embadalit de tan bé com ho sabia dir i la figura del sant anava prenent dintre meu proporcions de grandesa i el veia passar en la meva imaginació com un Francesc d’Assís amb els ocells per companyia i amb uns clavells a les mans, encesos igual que la sang de Jesús.

Vaig donar gràcies als que m’havien triat per patró al pobrissó d’Horta i ja no em vaig preocupar de cercar un llibre que en parlés. El meu llibre fou aquella velleta de pell de pergamí, que era tot un llibre d’històries de sants, i que parlava tan bé com el llibre que no fa molt havem llegit, de la vida del Franciscà de Catalunya,

Què coses sabia el llibre de la vella! S’acaben aquests llibres. Els vells de la nostra generació ja no parlaran de sants als infants que els voltin!… Si els han de nodrir de certes històries d’ara… pobres infants! Ja estaran ben posats!