Sanitat d’esperit
Les hores dolces (1920)

Sanitat d’esperit
Les hores dolces (1920)

Deixeu-me que jo canti
besant-me el sol,
com en la flonja branca,
el rossinyol.
Que quan el vent esbulli
els meus cabells,
dintre l’ànima em porti,
aires novells…
que só fugit del poble
fastiguejat,
que ja no em plau la vida
de la ciutat,
que els aires que allí em donen,
són pestilents,
i els homes que els respiren,
s’han fet dolents.

Deixeu-me que escaloni
els alts cimalls,
que brandi per les serres
i per les valls,
que em cremi el sol la testa
i el vent crudel,
amb el peu nu en la terra,
i els ulls al cel.
Que a terra hi ha la vida,
i al cel la pau,
prou m’ho dirà dels boscos
la remor suau,
i els ocells, que em refilen
igual que ahir,
que als homes que jo deixo
no els puc oir.

Jo em creia dintre el poble
que era molt gran,
i ara sé el que aquells homes…
jamai sabran.
Miro els rius, les muntanyes,
i l’infinit,
i entre tantes grandeses,
m’hi veig petit.

Petit com soc, camino
per eixos monts,
i em plau, entaforar-me
per sos racons;
si en ells vull enlairar-me,
hi haig de pujar,
els plans i les vallades
tinc de deixar.
A dalt i a baix jo sempre
m’hi trobo fort,
sens envejar dels altres,
la seva sort;
si a baix no em poden tindre,
ja em sostindran,
que el cap el tinc enlaire
si els peus al fang.

Aquells, que els peus en terra,
d’una il·lusió,
s’alcen com folls en l’ala
de l’ambició,
sos caps a dalt s’hi perden,
i els peus a baix,
tornant-se’ls-hi la vida,
greu daltabaix.
Per xo, ja avui, els homes
de les ciutats,
caminen a palpentes,
tots encorbats,
de cara cap a terra,
esmaperduts,
la lluita de la vida
ja els té vençuts.

Ses ànimes mesquines
són sense amor,
sos ulls es tornen tristos
en la foscor,
no saben que hi ha estrelles
al seu damunt,
i que per damunt d’elles,
encar hi ha llum.

Mes, dels que allí hi havia,
cap m’ha seguit,
tot sol amb ma esperança
jo n’he fugit,
i ara em reca que es perdin
per allà dins:
tan bé que hi estarien,
amb mi, entre els pins.
Entre música d’aire,
perfums de flors,
que fan dolça la vida,
omplen els cors,
i a l’ànima li porten
la sanitud,
que en sa insegura via,
mai ha tingut.

Jo a cercar-los ‘niria,
però, ¡Déu meu!…
¿i si jo m’hi perdia
al costat seu?
Jo als ocells els diria
que, bo i volant,
s’hi arribessin un dia
cantant, cantant
i teixint ses tonades
amb fils de mel,
fessin que ells s’adonguessin
que amunt hi ha el cel;
mes, en temo, tal volta,
que els feriran,
o que cecs en la lluita
no els oiran.