Pluja a Muntanya
Instants (1932)
Es de matinet. Plou. Plou com un ploricó dels núvols. Plou dolçament, lentament, malencòlicament.
El pagès s’ha llevat d’hora – com cada dia – i per la tèbia claror que s’esmunyia fins l’alcova, ha presentit la grisor i la tristesa del defora. Ha sortit a la finestra i guaitar el carrer com feien els altres, parpellejant encara, i ha vist com les cases de lluny es fonien dins la boira lletosa i el plor de la pluja lenta. No s’han dit gairebé res els uns als altres. Les seves veus mig ronques de dejú, mig còncaves del badall matinal, han sonat opaques:
– Bon dia…
– Mal temps!
El grinyolar d’un mal forjats baldellons, ha deixat de nou, closes totes les finestres, i els pagesos han tornat al llit una estona més. No dormiran. Esperaran que s’obri el cafè de la vila.
Mal temps!…
La pluja fa una cançó acompassada, les canaleres espeteguen damunt les lloses del carrer. L’aigua davalla amb parsimònia, mandrosament, i encomana mandra, que és la malura més encomanadissa que hi ha en el món.
El pagès és l’home més sensible a les manifestacions del temps. En contacte constant amb la naturalesa i els seus elements atmosfèrics, és com un altre baròmetre, que el trobareu clar o espès segons el dia i l’oratge.
Avui el ploure dolç, lent i malencòlic li fa sentir la mandra.
S’ha llevat tard, ha esmorzat una mica, cridat una mica més, pujat a la golfa, baixat al celler, ensumat la cuina… i quan ha fet prou d’entrebanc a la seva dona i ha trobat estreta com una gàvia o una presó la seva casa, amb un mal paraigua, sinó un sac al cap a guisa de caputxa i unes sabates groixudes amb claus de ferradura o bé uns esclops, ha eixit al carrer i s’ha anat perdent enllà… catric, catrac, catric, catrac… els peus en les lloses com qui travessa les passeres d’un riu, sota la pluja insistent, cançonera, amb pa insegur i problemàtic triant un lloc ferm per a cada peuada, entre els reguerols d’aigua terrosa que llisca carrer avall.
Al cafè de la vila hi ha tots els pagesos, que comenten el mal temps. Ahir, tots ho havien dit que plouria. L’un té un gos que quan camina amb les potes del davant i arrossega les anques senyala humitat. L’altre ha vist que les tartanyes eren terroses. El de més enllà trobava aranyes grasses a la caseta de l’hort. D’altres, que un, un cert nuvolet damunt la serra; que un, la tristor dels estels; que un, uns teranyins afuats a mig jorn; tots havien llegit l’anunci d’aquella pluja. Però, en llevar-se del llit, els ha sorprès a tots el mal temps.
El mal temps, però, no és al camp on la terra s’assaona; és a vila, és al cafè. Al cafè hi ha més boira que al defora. Fum, grisor, xerrameca inútil, cartes, begudes, fumar, tos, saliva.
El pagès no troba altra solució per a omplir el buit d’aquell dia plujós dins el qual les hores s’allarguen i es fan catxuçades. Algun n’hi ha que té feines especials reservades per als dies de mal oratge, però no el tenen ocupat fins mes enllà del migdia. A la tarda, no podria resistir l’estar-se a casa. I és que al pagès, uns dies així el desmoralitzen, li lleven el bon senderi i arriba, per una conveniència a una necessitat inexplicables a acceptar com a millor la grisa espluga viciada del cafè, que el petit cel clar de l’esposa, els fills i la casa.
Plou… Plou com un ploricó del cel. La vila sembla suspesa en el núvol i la boira que fa oblidar tota llunyania. Ressonen les golfes sota les teulades que es mullen, com àmfores buides; els vidres de les finestres tenen un vel de melangia; al carrer s’allarga la cançó persistent i monòtona de l’aigua que davalla… Plou…
És tard, és de nit. El pagès ha passat la tarda entafurat al cafè. Després del breu sopar hi ha tornat, xerra que xerra, fuma, beu, juga a cartes, i retorna a casa a tal i quina hora amb el pes de tot un dia inútil damunt, més feixuc i més cansat que mai, el cap tèrbol i la paraula esquerdada… catric, catrac, catric, catraca… els esclops o les sabates de claus per les lloses del carrer fosc i remorós d’aigua que cau i que corre.
Obre una porta, escup abans d’entrar, mormola unes paraules fosques, es fica dins, i tanca.
El pagès es colga al llit i s’hi gira i regira com un malat que no pot dormir. Ha estat tot el dia dins el cafpe i ara el cafè s’estarà tota la nit dintre seu com una nosa. Ha dit dues coses groixudes a la seva dona i ella s’ha tombat tot de sobte després de respirar el fàstic d’una alenada agra de tabac i alcohol.
Sota la cançó dolça, lenta i malencònica de la pluja, la vila és una àmfora que ressona. La vila dorm, i plou, encara; plou inestroncablement.
