Pere Fumadó (Solisdan)
La gent del Llamp (1929)
Pere Fumadó, un dia va fer el que no li aconsellaria que repetís. Va col·locar-se tot confiat davant d’una màquina fotogràfica, cregut que realitzava una missió important. Aquesta missió devia tenir per ell el caient d’una cosa extraordinàriament seriosa per tal com adoptà una expressió greu, que anà esdeveniment severa i acabà per ésser gairebé ombrívola, reveladora de fets passats, misteriosos i tràgics.
Si la seva fotografria la trobéssiu a la primera pàgina de Le Journal de París, de moment creuríeu que es tracta d’un d’aquelles homes, que tant hi abunden, de vida térbola que viuen situats fora de la llei: Voleur de grand chemin. Assassin de sa femme. Escroc dangereux… Aneu a saber!
Un no sap el que en pot sortir de vegades d’una màquina fotogràfica. Quan jo n’he sortit retratat sempre he fet cara d’enze. Aquell dia, Fumadó, en va sortir amb una cara de mil dimonis, amb farum de sang i a punt d’etzivar un raig de renecs caragolats.
I, vegeu el que són les coses! Pere Fumadó, és tot el contrari del que sembla retratat. És un pagès de cap a peus. Això sol ja és prou per a donar entenent de la seva inofensivitat.
En el seu rostre fet a les solellades i a tots els vents, bru com el pa de casa, hi ha l’expressió simpàtica del terrerol, de l’home sincer, més o menys confiat, més o menys cor-obert.
De la mateixa manera que mena l’aixada, o la podadora, o la destral a ple camp entre arbres i terrossos, mena la ploma, dins la quietud de la seva cambra que fa olor de terra i de fruita, i conjumina uns articles periodístics rústecs i cantelluts amb una evident descurança pagesa de la forma, però amb un fons apreciable de civilitat i amb una noble intenció.
Una vegada anàvem junts cap a Gandesa i em confessava els seus ideals. La paraula se li escalfava, el seu rostre s’esgrogueïa, tot el seu cos es trasbalsava dins una intensa emoció, en els seus ulls oberts hi lluïa com una mena de llagrimeig. Tenia posats de romàntic. Per tot el que ell deia que estimava donava de seguida la darrera gota de sang.
Quan s’adonà de la seva exaltació i sospità que podia encuriosir els que amb nosaltres ocupaven l’autòmnibus i que ja començaven a mig-riure del desbordament dels seus sentiments, callà, es passà la mà pels ulls, el mocador pels llavis, s’asserenà un xic i ja refet d’aquella erupció romàntica, em preguntà a quin preu anaven les olives.
Jo vaig esclatar una rialla que féu donar al xofer un cop fals de volant.
Vaig conéixer Pere Fumadó en un teatre a Mora d’Ebre una nit de festa. Jo havia fet un discurs – un d’aquells discursos meus que es poden sentir, però que no es poden llegir – i baixava de la tribuna mentre el públic em feia quedar bé tot aplaudint el pinyol del final. Un pagès em deturà i digué amb aire greu:
– Físicament no valeu res, però espiritualment sou molt gran, sou un bell home. Encaixeu!
I em vaig sentir la mà dins d’una mà dura i crostosa que estrenyia sense cumpliments i sacsejava sense contemplacions.
Era ell; Fumadó; l’home dur de fora i tendre de dins, l’home de fina sensibilitat i de procediments primitius, ingenus i honrats, l’home qui s’indigna amb els que no procedeixen com cal i que s’enfada amb sí mateix quan s’indigna.
El segle vint el té fora de to. No li és possible d’adaptar-se a l’època del futbol, de la boxa, del jazz-band, de tota mena de records, d’excentricitats, de sorolls, d’escàndols i de complicacions. Preferiria les bullangues dels segles passats a tot això d’avui.
No li embulleu la troca de la vida. La terra, uns quants articles rústecs i cantelluts cada any i la pau de casa en la qual no hi manqui la dona, són la seva felicitat. Parleu-li bé de tot això i el tindreu satisfet. Sobretot parleu-li bé de tot això i el tindreu satisfet. Sobretot parleu-li bé de les dones i de la dona. Les dones són els àngels de la terra i la seva dona el seu àngel. És un casat reincident, i reincidiria tantes vegades com calgués reincidir, sempre amb honor de les difuntes.
Quan ell, però, s’oblida de tot, és quan es troba un banquet. Allí l’home flaqueja. El veuríeu callar i fer la seva. Menja i beu com el nòrdic que mengi i begui més. Sap “quedar bé” com ho diu correntment. Sap quedar més bé que quan es fa retratar.
