Peníscola
Instants (1932)

El sol cau a dolls damunt la terra que és una plana verda i serena, i damunt la mar que és una plana blava que es mou. Així que ens anem atansant a la costa, sentim a l’esguard l’enlluernament de la platja brillant i rossa, i en tot el cos una frescor d’aire salabrós i moll de tan d’arrossegar-se pel damunt dels plecs i les randes de les onades que vénen suaument a llepar la mel de la sorra.

Diríeu que és un vaixell blanc i daurat. Davant nostre, allà dins, a la mar, com cavalcant un monstre marí, a l’esquena d’un roquissar s’amuntega una ciutat de cases blanques i grises, amb un castell ennegrit al cim i una muralla groga que gairebé l’encercla tota.

Acra Luece?… Castrum altum?… Carna?… El Quersonès d’Estrabó?… Qui sap! Tant s’hi val. Peníscola.

L’espectacle que ofereix l’antiga ciutat llevantina que sembla regalimar com si sortís d’un bany i emmiralla les seves quatre cares en el cor ple del neguit misteriós de l’onejar, és magnífic. No podem resistir la temptació de passar a l’altre cap d’aquell camí que cruix sota les nostres passes i que a vegades desapareix sota l’aigua, i travessar la severitat d’aquell clos murallat per a tastar el paisatge ciutadà que ens hi havem imaginat.

Que bonic fa Peníscola vista de la costa estant! Com embelleix les intimitats llunyanes el poder imaginatiu, més d’una vegada!

Travessem l’ombra del Portal de Santa Maria i admirem l’obra severa de les muralles i l’ampla i florida porta de Felip II amb els seus ostentosos escuts i ja ens trobem dins una xarxa de carrers i carrerons que tots van amunt fis al peu del castell. Tot pujant pels carrers empedrats la nostra petja té un ressò somort i les nostres veus s’apaguen a flor de llavi sense la carícia d’un tornaveu amic que les bressoli. Per les finestres i els portals de les cases que són menys blanques i són més grises vistes de prop que vistes de lluny, guaiten amb posat tafaner unes dones que tenen el rostre rostit pel sol i l’alè de la mar, dones de pagesos i de pescadors, que tenen una lluentor de iode a les galtes ombrejades d’unes cabelleres greixoses i abandonades. Asseguts en cadires o en pedrissos a les vores dels carrers hi ha unes àvies arrugades que fan mitja, uns vells que fumen i tremolen, i uns altres que somiquen. Al davant nostre caminen uns infants que parlen movent els ulls vius i brillants voltants de cara bruta: van espitregats, peu descalç i cama nua bracegen i allarguen les passes i fan alçar de les lloses humides i llisquentes uns vols espessos de mosques, mateix que un núvol de tempesta amb la remor d’un tro llunyà en el seu ventre.

A la nostra imaginació, ara, li plau més de recrear, tot desfent la present, aquella altra Peníscola dels trasbalsaments històrics: la que Jaume I cedí als templers; la que la guerra de successió alçà al costat de Felip V; la que els francesos tingueren tres anys sota peu, quan no la d’abans i abans de tot això, encara. Però aquestes visions llunyanes són desfetes per una altra realitat: el castell. Ja som dalt.

S’obre una porta que grinyola i s’arrossega, s’endevina al seu darrera un home bru que duu espardenyes negres i mitjons blancs, els pantalons ajustats a les cames primes, una brusa de tela gruixuda i color grisa nuada al pit damunt de la faixa que rellisca pel cos sense flancs. En veure’ns entrar s’inclina, somriu ensenyant les dents blanques i es treu la gorra que tenia arrapada al cap menut i ras. Es el guia. Un home ple de bonhomia i de bon humor que no té altre defecte que el de gairebé tots els guies: el de dir moltes coses per no aclarir-vos res, perquè el seu comès és enraonar i dir coses del castell encara que no sàpiga que allò és un castell i que allí hi esdevingué alguna cosa.

Mentre ell va dient allò que tantes voltes haurà dit i repetit, nosaltres li fem que si amb el cap i guaitem el que ens ensenya sense escoltar el que diu però donant la sensació d’una profunda atenció. Enmig de ruïnes serva el castell unes finestres gòtiques, unes portes d’estil romànic, la basílica, la sala d’armes en estat de conservació, però arreu la calç ha profanat l’expressió d’uns murs, d’unes voltes, d’uns capitells i la cambra de l’antipapa Benet XIII, encimbellada, amb les seves petites finestres obertes a la vastitud de la mar, damunt d’un penya-segat pel qual davalla atrevidament fins a l’aigua escumosa l’escala per on pujava al castell i baixava a mar En Pere de Luna en les seves passejades dels darrers vuit anys de la seva vida trasbalsada, de retir amb els seus cardenals en aquell castell on morí “el gran aragonès de vida neta i auster, sacrificada per una idea del deure” segons ens diu Aragó en un prec lapidat en l’interior de l’església.

Del cim estant d’aquest castell de merlets escrostonats, nafrat per les guerres i per la unglada invisible i implacable dels temps, amb veu estendre’s la mar a una banda i la terra a l’altra, fins a confondre’s els horitzons amb el cel per la banda de terra, dins una boirina blava; per la banda de mar, dins un vel morat i rosa. Als peus la ciutat espessa i quieta coronada de terrats plens de llenya, estris de pagès o de pesador segons que la casa l’habiti gent de terra o gent de mar.

L’automòbil ens arrossega per la plana carretera de València cap a la ciutat del Miquelet. Girem l’esguard enrere i Peníscola torna a ésser un vaixell encantat daurat per la claror de la posta i a punt d’adormir-se amb un estel al front.

Peníscola, 1929.