“Jo em penso que és la meva terra, el meu Priorat i l’amor que els hi tinc que en dona l’instint de cantar. Us hi haveu fixat ben bé amb el Priorat, tot ple de bellesa, de misteri, de records? Vos ha preocupat mai la seva tradició, el seu present i el seu futur? Tot això és el misteri de la meva poesia, perquè la meva poesia és un misteri. Jo no m’ho explico d’altra manera” (Entrevista de Ramon Sedó a Salvador Estrem i Fa, El Llamp)

L’obra literària de Salvador Estrem i Fa neix d’una vocació poètica primerenca i natural. Tant és així que, entorn els 13 anys li van publicar alguns textos i poesies a la revista d’El Patufet, de la qual n’era lector assidu, i que tenia una secció dedicada als textos dels petits col·laboradors.

Pocs anys després, va començar a publicar poesies de forma regular en premsa a diverses capçaleres, per exemple: Montsant, La Veu del Camp, La Veu de Tarragona, Renovació, La Riuada, Aires de la Conca, Almanac de la poesia, l’Avui, El Borinot, L’Esquella de la Torratxa, etcètera. Al mateix temps, també hi escrivia alguns articles periodístics i polítics, demostrant no només una vocació poètica sinó d’escriptor i articulista, amb més d’una faceta.

Tant la vocació poètica natural, com la lectura d’autors contemporanis del seu temps, li va permetre una evolució estilística i temàtica que es plasma obra rere obra. De la innocència de les poesies disperses de Les hores dolces (1920) a la gravetat del poema de sis cants El Crist de la solitud (1936), l’evolució és evident, i fou relativament reconeguda pels lectors i per la crítica de l’època.

Amb l’epítet de “Poeta del Priorat”, Salvador Estrem i Fa, va esdevenir la veu de la gent de la contrada i la mirada sobre les vinyes i els costers dels anys 20 i 30 del s. XX. Malgrat el seu conservadorisme moral, era una persona connectada amb les problemàtiques del seu temps i amb visió de futur i progrés. Pel que fa a la seva poesia, no se sabrà mai quines altres obres hauria pogut compondre i per quins corrents estilístics i formals hauria seguit evolucionant, si la seva vida no s’hagués estroncat als 42 anys.

Les hores dolces (1920)

Les hores dolces (1920) és el primer recull de poesia que va publicar. El promotor de la publicació va ser Enric Ciurana, amic de la família, qui va fer la compilació de les poesies que prèviament havien estat publicades de forma dispersa en premsa, afegint-hi algunes poesies inèdites per completar el volum (Artigas, 2017, pàg. 93-94). Així, és una recopilació de cloenda de les poesies de l’etapa de joventut, escrites durant una dècada. El to d’aquest poemari és fresc, jovenívol i ple de tòpics propis de la poesia trobadoresca i amorosa. Desprèn un aire innocent i alhora un deix moralitzant que assumeix el tradicionalisme de Josep Torras i Bages. Hi predomina l’amor, l’espiritualitat i algunes poesies de paisatge i d’elements naturals o del cicle de l’any. Tanca el recull “Cant al vi”, composició llarga en què el ruralisme, la vida al camp i la família pairal s’exalça com a resistència i oposició a l’emigració a la ciutat, temàtica que es desenvoluparà profundament en l’obra posterior.

Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Elegia del Priorat i altres versos (1927) és el primer poemari pensat per l’autor. El tractament dels temes literaris és aprofundit i l’estil és manifestament més pausat i madur. Les composicions d’aquest recull deixen enrere la perspectiva moralitzant i tradicionalista i l’amor idealitzant de la Renaixença, i assumeixen els nous models literaris del moment. Els nous corrents poètics són el postsimbolista de Josep Carner i la poesia de Tomàs Garcés inspirada en la cançó popular, també es fa evident la influència de l’obra de Ventura Gassol. Elegia del Priorat i altres versos es construeix amb un primer poema llarg “Elegia del Priorat” que dona noma al llibre, seguit de 17 poesies que l’acompanyen. En conjunt la temàtica és d’un món rural que s’acaba, superat per la modernitat, i que viu un èxode de població sense precedents i mai més revertida. Els temes i motius, a vegades tenen un tractament real i elegíac, altres la idealització les formes de vida antiga.

La gent del Llamp (1929)

És un conjunt de retrats literaris dels seus companys de redacció del periòdic d’El Llamp. Segons el breu pròleg que encapçala el llibre, la petició li van fer els mateixos companys. Són 14 retrats a prosa que descriuen el caràcter, tarannà i motivacions de cada un d’ells, inclòs el seu propi auto-retrat, tancant el volum.

La mala collita (1930)

Segon poemari de maduresa que repeteix l’estructura de l’anterior, amb un poema llarg – “La meva casa” – que obre el recull, seguit de 20 poesies més. També en aquesta obra el paisatge del Priorat i les formes de vida rural són, en gran mesura, el motiu i les temàtiques de les poesies de Salvador Estrem. També s’hi tornen a trobar poesies del cicle de l’any i cançons que s’acosten a l’estil neopopular de Garcés. Els motius catalanistes i de resistència contra la dictadura de Primo de Rivera, també ressonen en les composicions fetes durant la dècada dels anys vint.

Instants (1932)

Volum que recull alguns dels articles d’opinió publicats al periòdic Priorat, entre 1930 i 1932, quan va assumir-ne la direcció i va retornar a Falset, un cop acabada la dictadura de Primo de Rivera. Els articles són de temàtiques diverses i contenen observacions atentes. El prologuista, Octavi Saltor, destaca que també en les proses d’aquest hi són presents el paisatge prioratí, la vida rural, el pas de les estacions, les festes que marquen el ritme de l’any, els treballs al camp, etcètera.

Terra castellana (1935)

És una crònica de viatge fet en tren fins a Madrid, i passant per terra castellana, tant en l’anada com en la tornada. Escrita en prosa, l’obra es divideix en 8 capítols breus on l’escriptor recull les impressions que li ofereix el viatge, els paisatges recorreguts, els llocs visitats i les trobades amb els espontanis companys de viatge. Se’n destaquen dues entrades, la dedicada a la visita del museu del Prado i la dedicada a la visita de la ciutat de Toledo, aquells anys.

El Crist de la solitud (1936)

És una composició narrativa de mil-dos-cents setze versos heptasíl·labs en sis cants, alternant versos masculins i femenins, de rima assonant. Té un to elegíac i la forma del romanç, pròpia de composicions de Ventura Gassol (Artigas, 2017, pàg. 133). La temàtica del poema torna a ser l’enyorança i la nostàlgia anticipada per la pèrdua de les formes de vida tradicionals que són en trànsit de desaparèixer, a causa d’una modernitat que s’imposa inevitablement. Estilísticament, el poema fa seus els punts de vista de la poètica postimbolista, inaugurada per Josep Carner, (Artigas, 2017, pàg. 136) on el poeta desapareix i entona una veu col·lectiva, atén les experiències quotidianes de la seva societat i manté una visió conciliadora i harmònica del món.