Nadal
Instants (1932)

S’acosta la festa de Nadal, la festa que commemora la vinguda a món del Redemptor de la humanitat.

Dies abans de la gran diada hom nota arreu un moviment inusitat.

Dintre les cases, les mestresses van adalerades endreçant-ho tot, recons i reconets per amagats que siguin; tothom fa les feines cuita corrents per tenir-les llestes aquell dia; el treball es fa intents arreu, i un delit indescriptible mena la gent i les coses.

Els trens, en llur folla carrera, prenen i deixen engrunes d’humanitat d’una banda a altra; de les viles cap a ciutat, de les ciutats cap a vila. Dintre els vagons de ric, de mig ric, i de pobre – pobrets de nosaltres, que encara anem de tercera! – totes les cares que hi veieu tenen un somriure que us atreu, un esguard il·luminat que us convida a comunicar-vos-hi sen

***

fet, gaudit, i sofert durant l’anyada, i d’allò que hom espera per l’any que ve, del fred, dels torrons, del bon vi, i d’aquells pobres divos de galliner, victimes de la gran diada, que en el seu sacrifici, seran converitts en l’home de Plató rostits al foc i lliurats a la taula per ésser devorats a queixalada nua i afartar i embotir els ventrells dels bípets sense ploma, de Plató, també.

Arriba la festa i en cada llar hi ha una flama encesa, en cada llar hi ha els avis, els pares, i els fills, al vol de la taula parada. L’avi menja i resa, el pare ho escolta impassible i menja també, el fill menja i beu sense mesura ni mètode i xerra i renega i tot. L’avi ha fet història del Nadal d’altres temps i ara escolta estranyat les teories del pare, i amb esgarrifança les teories més noves encara del fill.

Ves que sap l’avi del progrés de les pràctiques i de les idees, pobre home, si és tan vell.

Jo no m’explico quin delit mena a casa per Nadal, els néts, que ja no són dignes d’esguerdar sense vergonya les augustes testes dels avis.

Qui ens ha vist i qui ens veu!

De com celebraven el Nadal els nostres avis a com el celebrem nosaltres, no cal pas dir si se reparar, un posat alegroi de convalescents del mal d’enyorança. No cal preguntar a ningú, on van aquella gent; aniran més lluny o més prop, però gairebé tots van a casa.

Quan el tren para a una estació, un enrenou es nota, de sobte, dintre el vagó, i a fora; són els guarits d’aquell neguit que els menava a casa, d’aquella febre d’arribar.

Els veieu saltar a l’andana i abraçar-se amb els qui els esperen, i petonejar-los amb un lleu tremolor als llavis. I en mig de les demostracions d’afecte dels que esperen i els que arriben, el gran i gairebé bèl·lic enrenou de bòlics, maletes, farcells, cistells, sacs de viatge, cridòria i corredisses arreu…

Encara que aquella estació sigui de mala mort, aquell dia pren tot el caient d’una senyora estació, que presideix aquell trasbalsament, aquella animada agitació d’éssers que amb l’alè trencat van i vénen, i vénen i van, i prenen i deixen, i fan el que poden, però no saben el que es fan, i enmig d’aquella mena de resurrecció, sembla sentir-se’n corpresa, i que tremoli d’emoció.

Gairebé totes les converses, aquells dies, giren al vol de temes familiars, d’allò que hom ha

***

hi ha diferència. Ells ho feien amb fe, amb amor, amb seny; nosaltres ens ho prenem fent xirinola. Ens mena al redós de la llar, la sed i la fam de l’ànima, i nosaltres afartem el cos i bevem un xic massa i diem allò que hauríem de callar, tot callant el que hauríem de dir, i fem e que no ens escau, per que no sabem fer el que caldria que féssim.

Jesús, aquell dia, si no és en nosaltres es troba entre nosaltres, i un cant a desgrat nostre, ressona en nostres dintres: – Jo sóc ací recorda’t de mi que só el teu Mestre, aquell qui t’ha fet germà de tots, que morí per l’amor de tots, que gorí malalts, que conhortà el trist, que donà pa als famejants i beure als assedegats, qui vestí els despullats, que alliberà els esclaus…

I nosaltres li responem:

– Calla, calla i deixa’m lliure, que tinc altra feina!

Si que la tenim i de mal fer. Tenim de liquidar amb els germans, els comptes d’odi, no sabem, com treure’ns els pobres del davant, no sabe, de qui hem de confiar ni de qui ens podem fiar, tenim fam de luxúria i set de riqueses i no estem segurs de qui ha perdut més seny de tots plegats.

Pobre Crist!… Els nostres errors el mataren; no l’havem sabut sobreviure, i amb el nostre progrés havem convertit els preceptes de la seva doctrina lluminosa, en fulles de glavis llampants, amb els quals ens assassinem els uns als altres, ens suïcidem, i demanant com a folls un tros de llibertat, ens lliurem beneitament a les més fàcils esclavituds.

Amb tot però, germà que perds el temps llegit – si és que val la pena i ho gas – els meus pobres Instants, jo et desitjo bon Nadal.