Maruxa
Les hores dolces (1920)

¡Oh, bella pastora de cara riolera,
pel sol colradeta, de mirífics rulls
que en ton front s’agiten, fent la meravella
que em priva de veure la llum de tos ulls.

Tu de la mirada dolça, encisadora,
de molsudets llavis, poncella d’un bes,
– quin goig no n’hauria el pastor qui t’adora
si en mig l’ombra fresca del bosc, te’l copsés.

Maruxa divina que enfiles la dansa
mostrant la nuesa de ton peu hermós
i mous ton cos gràcil, que no en te recança,
i bell aire el vincla, com al pi ufanós.

Jo t’he vist pels cingles saltant joguinosa,
pel coll cargolant-se’t el teu xai, petit,
duent flors boscanes d’essència ubriagosa,
que brandant, s’esfullen en ton verge pit.

Tu ets reina dels boscos i de les muntanyes
el sol t’acarona sota el cel blavós,
els bens i les cabres tu tens per companyes
i el pastor qui et cerca, d’un amor frisós.

Dóna-li els teus braços al pastor qui t’aima,
i en forta enllaçada junteu vostres cors,
perquè en ells s’encengui de l’amor la flama
i endins les boscúries, reneixin més forts.

De ciutat no et tempti l’enganyós bullici,
ni en l’amor tu creguis de qui, desitjós,
t’ha promès el riure dintre d’un desfici,
i occirà ta ditxa, foll, voluptuós.

A ciutat no hi vagis, que t’hi migraries,
hi niua allí el vici, allí no hi ha amor,
el sol que et fa bruna, allí no el veuries,
el cel el veuries d’estranya grisor.

Maruxa encisera que cantes joiosa
i vius l’esperança d’un jorn lluminós,
ací dalt, la vida és més agradosa,
les rialles fresques, l’amor sanitós.

Maruxa divina que en l’aire barreges
perfums de les roses i càntics de mel,
del pastor en els braços, amunt les cingleres,
viuràs, estimant-lo, més a prop del cel.