“Quan escalava amb joia ta cima encastellada, ses pedres me parlaven del nostre bell passat, i em deien condolides. – ¡Prou heu cantat les altres! ¿Per què encara els poetes a mi no m’han cantat?”
“Clarà, ja sabeu que és un llogarret que cavalcant damunt d’un gep que té la terra plana de vora mar, s’escau a un cop de pedra de Torredembarra, anat cap a Barcelona.
“Clarà és un floc de neu; una pinzellada de calç damunt del verd de garrofer, olivera, vinya i horta d’un paisatge en terres ubèrrimes; un glop de llet. Ara, imagineu aquesta rialla blanca dins el verd, sota el sol del migdia, el cel blau tebi, vora la platja de granets fulgurants i la mar Mediterrània plena de mirallets i cabelleres blanques…”
“Al cim de la Serra de Llaberia – vull dir el punt més alt de la cordonada de muntanyes – hi ha una fondalada que té forma de cabàs. Al cul d’aquest gran cabàs hi ha tot un poble, un poble de color o grofa de cera vella, amb un parell de carrers pedregosos i costeruts als quals donen les eixides d’unes trenta cases que s’obren totes cada dia a la matinada quan encara hi ha estels…”
“La gent de Llaberia ha d’ésser matinera. Llevat d’uns hortets, uns claps de vinya i unes feixes de terra de sembrar i ametllers que hi ha a la vora, tota la terra de conreu, és lluny del poble.”
“Al nostre darrera, el balcó d’una immortal ciutat, el més bell balcó del món; a la nostra dreta, un port quietament atrafegat i el vell Tulcis gairebé mut; a la nostra esquerra unes ruïnes com lletres d’història en full de pergamí; pertot, com un amarament de llum atzurosa i àuria.”
“Vol tocar l’aigua amb els peus i camina a trobar l’ona que ve, i l’ona arriba i li besa els peus mullant-li’n el calcer, i se’n torna, i torna a venir per besar-li altra volta els peus diminuts, i torna a entornar-se’n, com si amb aquests moviments invités l’infant a un joc, com si la mar fos una mare amorosa que li allarga els braços per a prendre’l a la seva falda, bressolar-lo i cantar-li la seva eterna tonada.”
“Cada vegada que arribo a Tarragona, en oir el crit de l’empleat d’estació – d’aquella estació solellada que també porta dol – passen pel meu pensament sense ordre ni concert, cèsars, esclaus, patricis, generals, exèrcits, carros de vori passejant gent noble, festes, bacanals, circs, i no sé quantes coses més, barrejades amb tota mena de flaires i tota mena de nèctars, i tota llei de fesomies mitològiques, com si tot això m’ho aboquessin al cervell a cabassades.”
“Des d’aquell balcó sense parió, recolzat a la barana de ferro que tremola, m’hi he passat hores i hores, contemplant aquella mar nostra que té colors blaves, verdes, violeta, i cavalleres blanques en les ones que és moren rentant els peus a la ciutat, i milions d’estels de plata dansant damunt de l’aigua i que no són altra cosa que bocins del sol, fet miques.”
“Tot el costat de la banda nord és una barana de ferro. La barana – com la plaça – és nova i segons sembla, dóna el nom a la plaça… Vegeu. Baranova. Però sigui per contracció natural del mot o per un decantament dels tivissans a cercar l’eufonia, s’ha fos la síl·laba nai ha restat el nom més pronunciable i sense aquell to nassal de la ena qui salta entre vocals fortes… Vegeu: Baranova.
Aquesta plaça és el que a tots els pobles i viles en diuen plaça de l’església.
Es un mirador magnífic a tres-cents metres sobre el nivell de la mar. Després del balcó de la Mediterrània a Tarragona, des d’on es veu una mar d’aigua, jo no n’he vist un altre com aquest des d’on es contempla una mar de terra.
“Magnífica porta. A la nostra dreta s’alça la majestat dels Ports de Beseit amb els seus boscos i les seves crestes grisenques, de roca aspriva. Sembla que ens vulguin encomanar coratge i fortitud. A la nostra esquerra el Montsià vestit d’argent amb l’opulència de les seves oliveres que brillen quietes al solell de les primeres hores de la tarda, ens duu una alenada dolça de pau.”
“A banda i banda de la carretera se’ns arrenglera llargament la vila d’Ulldecona. Els portals, les façanes de les cases baixes, i els aparadors de les botigues són coberts d’un tel de pols. Hi ha unes dones brunes i velles que emblanquinen els davanters, i en passar nosaltres cuiten atribolades a retirar les galledes plenes de lletada de calç que hi ha arrenglerades al mig del carrer.”
“Diríeu que és un vaixell blanc i daurat. Davant nostre, allà dins, a la mar, com cavalcant un monstre marí, a l’esquena d’un roquissar s’amuntega una ciutat de cases blanques i grises, amb un castell ennegrit al cim i una muralla groga que gairebé l’encercla tota.”
“Per les finestres i els portals de les cases que són menys blanques i són més grises vistes de prop que vistes de lluny, guaiten amb posat tafaner unes dones que tenen el rostre rostit pel sol i l’alè de la mar, dones de pagesos i de pescadors, que tenen una lluentor de iode a les galtes ombrejades d’unes cabelleres greixoses i abandonades. Asseguts en cadires o en pedrissos a les vores dels carrers hi ha unes àvies arrugades que fan mitja, uns vells que fumen i tremolen, i uns altres que somiquen. Al davant nostre caminen uns infants que parlen movent els ulls vius i brillants voltants de cara bruta: van espitregats, peu descalç i cama nua bracegen i allarguen les passes i fan alçar de les lloses humides i llisquentes uns vols espessos de mosques, mateix que un núvol de tempesta amb la remor d’un tro llunyà en el seu ventre.”
Estació de ferrocarril de Móra la Nova – Pas de l’Ase
“El tren s’atura a l’estació de Mora la Nova que té una color barreja de taronja i estalzí; s’hi poden beure refrescos tebionets per a tenir més set després. El solell hi cau, la terra bull i l’aire hi és espès. Al davant, una aspra i agosarada serralada, sembla que us vulgui barrar el pas; el qui mai no l’ha travessada, no s’explica com pot ésser, però quan el tren ha fet trontollar amb ressons metàl·lics la baranda del pont de l’Ebre davant Garcia amuntegada en un pujol groguenc de l’altra banda del riu, el viatger s’adona i és corprès del més bell espectacle de tot el camí. El tren fa el camí distint del del riu Ebre. Sembla que l’un a l’altre es diguin: – Tu vas, jo vinc.”
“Faió. La impressió que hom experimenta en aquell lloc, només us l’expliqueu els que alguna vegada heu sentit l’absència de vosaltres mateixos. Cal esforçar-se a trobar-hi un gust; però si el vostre poder d’imaginació no us falla, en mig d’aquelles muntanyes calcinades, dins la pregonesa d’aquella quietud on es fa perceptible el més lleu soroll, sentireu el crepitar d’una foguera immensa i devoradora que ha passat i ha deixat despullada aquella vall per on el riu tot passant rondina un poema dantesc com un cant que ressonés entre terres d’infern.”
“Hem entrat a una pensió de la Calle de la Bolsa, és un carrer vell de tons grisos, quiet i una mica descurat com tots els vells i com totes les coses velles que tendeixen a la desaparició. Al cap d’avall hi ha la baluerna de color de carabassa, que gairebé en podríem dir color de ministeri, del Ministeri d’Estat.”
“Una cosa gosaríem dir que no ha canviat a Madrid. És l’esperit castellà davant el fet de Catalunya. Els catalans i Catalunya i el nostre problema, tot això és comprès allí, avui, exactament igual que en temps de la monarquia. El fet de l’Estatut de Catalunya, no ha estat obra de comprensió, sinó de la circumstància.”
“Avui és diumenge. Són les deu del matí i hi ha poca gent als carrers. És d’hora encara. A Madrid la gent tot ho fa tard, més tard que ací, però no tant tard com la gent que hi manca i que va fugir darrera les botes reials. A l’hora d’esmorzar, “desayunan“, a l’hora de dinar “almuerzan“, i a l’hora de sopar “comen“, i “desayunan, almuerzan y comen” tard.”
“Anar a Madrid i no anar al Museu del Prado, és un pecat, ho és per a qui estima l’art i per aquell qui no l’estima. Jo comprenc que un home de gust no vagi a Madrid, però gairebé no comprenc que no vagi al Museu. Més clar: jo podrà ésser que no torni a Madrid, tot i que en desconec força cosa, però si Déu vol, tornaré al Museu del Prado.”
“Poc a poc, com a aquell a qui li sobra el temps, hem anat d’un lloc a un altre – pitjor de tot és anar-hi de pressa -, i com que el meu company que té lleures per tornar-hi i tornar-hi s’ha cansat, m’ha dit: – Quan acabis ja m’avisaràs. I s’ha assegut a llegir en un banc lateral sota un nu ensacsonat de Rubens.”
“Aranjuez és una ciutat oasi. Si a Espanya no hi hagués hagut reis, no hi hauria Madrid i tampoc no hi hauria Aranjuez, són ciutats producte reial, desig, caprici, com vulgueu, tan difícil com pugueu imaginar-vos-ho, però sempre més fàcil que la lluna en un cove.”
“Toledo és una ciutat daurada, és com un vaixell de resplendors àuries ancorat quietament. La ciutat s’amuntega al llom d’un massís com un costat desprès d’aquell cos de muntanya plena de raconades on hi ha amagades les cases ocres i blanques dels Cigarrales, que són les torres dels senyors amb el seu jardinet, el seu hort sense pretensions, i l’ombra de l’olivera i l’arbre de jardí. El Tajo dóna un tomb al massís roquissar que aguanta la ciutat cavalcada, com l’Ebre fa amb Flix.”
