Llaberia
Instants (1932)

La serra és alta, molt alta.

Al cim de la Serra de Llaberia – vull dir el punt més alt de la cordonada de muntanyes – hi ha una fondalada que té forma de cabàs. Al cul d’aquest gran cabàs hi ha tot un poble, un poble de color grofa de cera vella, amb un parell de carrers pedregosos i costeruts als quals donen les eixides d’unes trenta cases que s’obren totes cada dia a la matinada quan encara hi ha estels i en surten per anar a treballar la terra, o per anar a traginar llenya de pi i carbó pels pobles de baix a la rodalia, o per a portar blat als molins, les seves trenta mules lleugeres, fent dringar les ferradures damunt les llosanes del carrer quan al crit de qui les mena, que el mateix és un home, que un fadrí, que una donzella, deixen en silenci dintre les cases fumoses, els jais, els nins i les mares dormint, encara, com el poble, sota la darrera tremoladissa dels estels abans de fondre’s.

La gent de Llaberia ha d’ésser matinera. Llevat d’uns hortets, uns claps de vinya i unes feixes de terra de sembrar i ametllers que hi ha a la vora, tota la terra de conreu, és lluny del poble. Tothom qui vol anar a Llaberia, ha de pujar amunt centenars de metres. Tots els qui en surten, han de davallar a la terra baixa, avall, avall… Els camins que hi manen i els camins que en surten són uns corriols humils i plens de serenitat, de llum, de poesia, amarats ara de sol i de cel, ara de l’ombra dolça que els donen les alzines i els pins dels seus boscos espessos, plens de flaires reïnosos i olors de romaní, farigola, argelaga… Fan unes ziga-zagues amunt i avall i passen voluptuosament com un gat sota la mà qui l’acarona davall la frescal carícia del brancam salvatge, pels peus d’uns espadats altívols i roques gegants que sembla que vulguin abraonar-se les unes a les altres amb serena agressivitat, i de tant en tant s’alegren amb el canticel d’una font de plata o d’una cascata qui salta per l’espatlla de les roques com una cabellera blanca fulgurant i destrenada.

La gent que per aquests corriols comença a trescar cada dia abans de trenc d’alba, acaba de fer-ho quan ja la nit és vinguda amb el seu escampall d’estrelles blanques, verdes, roges, immòbils o tremoladisses i parpellejant. La lluna plena i els quarts minvants els fan tot sovint de fanals les matinades i els cap-vespres, i així aquella lluna de l’ermita de St. Rafel, deia a les monges, “Balleu… Balleu”; aquesta – la de Llaberia, diu als llaberians “Treballeu… Treballeu”. Fet i fet, per això, entre ballar i treballar no hi ha gaire diferència. Tot és treballar. El ballar és un treball esportiu i artístic i el treballar un treball pesat i obligatori.

La gent de Llaberia ha d’ésser matinera i treballadora per força – com tothom, car no crec que ningú treballi per gust, si bé és possible de trobar-n’hi en la feina – ha d’ésser treballadora per força, més que una altra. La hi obliga la seva terra de difícil conreu i no massa prodiga i la seva situació geogràfica.

Però, així com hi ha gent a qui el treball posa de mal humor, a la de Llaberia no. Suporten el pes feixuc del treball amb una vivor en l’esguard i un fresc somriure al llavi que corprenen.

Quan amb un pam de llengua fora i el cor botant com un poltre sota la camisa arribeu a albirar el poble dins d’aquella impertorbable i alta quietud, la primera impressió que en rebeu, és de misèria. L’aspror del seu terrer, la visió del poble rònec i diminut amb els horitzons estrets i la gran fondària de cel damunt uns fan exclamar: – Pobra gent!… Quin sacrifici el del viure ací dalt!… L’única cosa que val la pena és el bosc!…

Això ho sembla. Més, topeu amb aquella gent i els pregunteu de què viuen i com viuen, i veieu que d’una manera que us posa una rialleta d’escepticisme al llavi, us saben fer el ploricó i us contesten amb un to de condolença: – No ho vulgueu saber!.. Però no tenim més remei que anar fent i tirant. No tenim altra cosa. Déu ho ha volgut així.

Aquesta còmica lamentació, en el seu fons intern, és un sincer “Gràcies a Déu” que haveu d’endevinar.

La veritat del cas, però, és que viuen. Viuen contents, tranquils, i fins arribaria a assegurar-vos que viuen feliços i tot. Com?… Treballant, menjant i anant a missa dins uns església petita i bonica i confiant en Déu, – almenys jo sembla -. Viuen d’una manera tant primitiva com vulgueu, però, d’una manera que no gosaríeu negar que no és la millor en els temps que corren.

Cada casa es pasta el seu pa de cada dia, té la seva terra, la mula, el porc, l’aviram… Hi ha unes golfes i uns rebosts que us deixen parats: pomes, peres, raïms, figues, nous, ametlles… demaneu fruita!…. mel, confitura…. demaneu llaminadura si voleu!… farina, llegums, blat… tot hi és, i tot plegat fa una fragància que us desperta els sentits, i tot plegat no sabríeu endevinar d’on ha vingut allí, però el cert és que hi ha anat i el demés són falòrnies.

El que no acostuma anar gaire per allà dalt, és el periòdic, la revista, ni un llibre per salut. No n’hi havem vist cap. Només damunt la taula d’una casa, em dugué a la memòria els tendres jorns de quan anava a estudi, un llibret que hi havia. Què dic un llibret!… Un gran llibre! Un llibre que tenia a la coberta unes lletres que deien “Doctrina Cristiana”. Vaig pensar que si n’hi havia un a cada casa, ja en tenen prou. Amb això, la terra i el rebost, cada família d’aquelles, pot, tanmateix, viure d’una manera clara, duent el somriure al llavi, la joia al cor, la llam als ulls i aquella morenor de pera d’aigua o de càntir de terrissa en el rostre sa que tots tenen.

A aquella gent, no els aneu a parlar de ciència – no tenen ni metge ni farmàcia, i quan hi ha un enterrament tothom compta els anys que fa que n’hi hagué un altre; però entre aquella gent de pasta de melis hi ha vell de vuitanta anys als qual preguntaríeu si ha passat la quinta, – no els parleu d’art, ni de lletres, ni de política. Tot això no els ha fet mal de cap, encara. Són uns veritables incivilitzats i no els aneu a llevar aquesta sort, ni proveu de menjar-vos-els les sopes al clatell, que no reeixiríeu. Són vius, però són bons d’una bondat primitiva també.

Quan deixàvem Llaberia, tota quieta, i dolça, i alta, i groga, bo i davallant pels corriols zig-zaguejaires de retorn a casa, un company d’excursió em deia: – Pobra gent!… No us sembla que són dignes de compassió?

– No ho sé… Ara mateix no sé si els he de compadir o bé si els he d’envejar.
– Dubteu?
– Dubto… Però, veieu? Ells tal volta no dubtarien gens en respondre la vostra pregunta, però, jo, que voleu que us digui?… ens han omplert el cap de tantes coses allà baix!…

20 de Novembre de 1927.