Llaurador, bon llaurador…
La mala collita (1930)

Llaurador bon llaurador
que vas darrera l’arada;
benhaja la morenor
i la cançó fina i llarga;
benhaja el solell i el vent
i la terra regirada
que fa oloreta de pa
i és flonja, lleu i torrada.

Camina, caminaràs
rere la mula pausada,
la mà crostosa al mantí
la testa mig decantada,
l’esguard al solc que es va obrint
com una entranya de mare…

Benhaja la morenor
i la cançó que s’allarga.

¡Quina oloreta que fa
de pa, la terra torrada!,
¡quina oloreta de vi,
la vinya que tens llaurada!

Quin delit tens, llaurador
que vas darrera l’arada…
tot el dia una cançó,
la cançó de l’esperança
d’aquell raig del vi i del pa
que han d’il·luminar la taula
enriallada de fills
amb l’esposa dolça i clara,
qui té un flam d’amor als ulls
i una rosa a cada galta
i uns llavis que besen fi
i una paraula que canta
i uns braços com ales lleus
que endolceixen l’abraçada.

Cada dia una cançó,
la cançó de l’esperança
que recull el primer estel
quan la flor del sol s’apaga.

Llaurador, bon llaurador,
deix l’arada al camp, cavalca
la mula dòcil i humil
i fes camí cap a casa,
que la vila és allà lluny
i la llum del cel s’acaba,
i comença el fosforeig
del llucar de l’estelada;
deixa l’arada en el solc
i amb la cançó fina i llarga,
la cançó del teu amor
i de la teva esperança,
no et deturis pel camí
que t’esperen els de casa,
la dona que et sap besar
i es deleix per l’abraçada,
i els fills que et rebran rient
en deixar la seva falda
per cavalcar els teus genolls
com tu la mula que llaura.

Demà abans de sortir el sol,
en retornar a la llaurada
tot t’ha de semblar més nou,
el camí groc d’argelaga,
el cel blau amunt dels cims
i la terra conreada
que haurà el gust d’aquell petó
del llavi de l’estimada,
la color viva i dringant
del riure de la mainada,
l’escalf d’aquell llit tot tou,
l’amor d’aquella abraçada,
i el gust d’aquell vi i del pa
que il·luminava la taula.