L’estelada
La mala collita (1930)

Ulls d’infant escampats dins la nit
esguardant tantes mares com ploren,
llagrimeig, llumenant l’infinit,
dels enyors que les mares acoren.

Perles vives que ofega la llum,
quan el dia rosseja d’albada,
gotellada que es fon amb el sol
com damunt de l’herbei la rosada.

Cada gota que crema allà dalt
és desig, és consol, és recança,
és amor que va fent-se eternal
i ens encén el camí i l’esperança.

Guspireig tremolós dins la nit
sense fressa damunt les teulades,
t’ha portat a volar en l’infinit
mil fogueres que havem abrandades.