Les portes tancades
Instants (1932)

Si visitéssim les viles de la terra del Priorat, d’aquesta terra muntanyosa, de reflexos auris i clapejades de vinyes, us adonaríeu de seguida que no és tot or el que lluu, malgrat tot el que en un esclat d’entusiasme se’n pugui dir actualment. En endinsar-vos pels seus carrers, adés estrets i pedregosos, adés costaruts i esglaonats, adés plans i amb lloses, haureu esment d’una passada grandesa, sentireu dins una mena de pregonesa com d’una àmfora buida i gran, el ressò de les vostres passes i de les vostres veus profanant un silenci com de lloc abandonat, una mena de silenci que s’arrapa a les pedres dels murs, als portals de les cases i a les lloses del carrer i que encomana al vostre esperit una mica de gelor com de tomba.

No és massa estrany. Cada vila del Priorat guarda soterrades les cendres d’una avior succeïda indignament.

En les cendres de la magnífica avior prioratina, la generació actual no hi té l’arrel clavada i per això no s’hi fa forta ni s’hi aguanta.

Cada vila del Priorat, té cases caigudes, i té una altra cosa molt més trista, encara… Té portes tancades.

Una casa caiguda pot ésser la fi, l’epíleg d’una llarga història de lluita, de dolor, de sacrifici. Qui ens podrà dir que esforçant-s’hi per aguantar-la no hi han pogut caure vençuts uns herois?

Una porta tancada no té perdó de Déu. Una porta tancada és un cor tancat, és una oïda sorda, és un esguard cluc, i una mà que no s’allarga, i un llavi clos, i un braç que nega l’abraçada.

A les viles del Priorat hi ha cases esfondrades que fan plorar de veure-les. I hi ha portes tancades que fan cloure els punys i revoltar l’esperit.

***

La riquesa del Priorat fou la causa del seu empobriment i de la seva misèria. Era natural que així fos. Si el Priorat de prop d’un segles enrera hagués tingut un concepte clar i real del que vol dir riquesa, si aquella gent haguessin sabut ésser rics, no haurien devingut pobres i en presentar-se l’envaïment fil·loxèric haurien pogut resistir sense esforç l’allau desoladora, i reconquistar els cims arrasats, coronant-los de vinya nova, monumentant altra volta en aquelles muntanyes escalonades de marges grocs, aquells ceps que eren la seva vida i la seva força. L’adveniment de tanta riquesa material havia afeblit considerablement les seves condicions morals i tantost iniciada la davallada, pendís avall, avall, amb el preciós bagatge d’una història d’honres, de coratges, de sacrificis i de fe, fou sorpresa per la pesta desoladora que se’ls enduia les vinyes amb els rius de vi que eren rius d’or. Perduda la força moral i la força material, res no era possible que s’aguantés, i va caure tot.

Al capdavall del pendís, al fons de tot, el dolorós epíleg: una immensa bota enventrada; una creu amb els braços trencats.

De llavors ençà els prioratins han anat abandonant llurs cases i llurs terres perdudes, i com una altra mena de jueus els trobareu arreu del món i encara els sentireu plorar, queixar-se i dir que la causa d’haver hagut de jaquir llur pàtria fou la fil·loxera.

De llavors ençà que les viles del Priorat van buidant-se de gent que fa corrues per aquells camins de solitud i per aquelles carreteres tortes i horriblement blanques, en èxode constant cap a les ciutat de totes bandes.

***

Com en tots els naufragis, com en totes les grans lluites i tots els grans daltbaixos, hi havia d’haver supervivència, i n’hi hagué.

Van restar cases de gent coratjosa que s’esforçaren a mantenir el seu patrimoni a cosa de privacions i de sacrificis que encara duren però que tot just s’aguanten. Cada any hi ha una casa d’aquestes que ha de tancar la porta… Déu ajudi els que fan el que poden i no poden més!

Van restar, també, cases riques. Hom feu premeditats casoris de rics amb riques i riques amb rics, per a fer el que en deien cases fortes, i amb riques no aconseguiren fer altra cosa que riquesa… diners… diners…

Hom hauria fet cultura si s’hi haguessin pogut guanyar diners, hauria ofert ajuda i fet caritat de tota mena si no s’hi hagués hagut de perdre res. No es feu res pel bé que no fos individual, que no fos el propi.

Al costat dels pobres que treballen la seva terra i la dels rics, aquests viuen com en un altre món, d’esquena a la suor dels abnegats. Per a no sentir-los queixar en les seves necessitats i en els seus dolors, per a no veure’ls al seu costat, inelegants, deformats els membres per la feixugor i la lassitud que dóna el treball, perquè els fa angúnia de saber com viuen carregats de privacions, per voler ignorar si passen fam o misèria, per a no ajudar-los, ni protegir-los, ni guiar-los, ni millorar-los moralment, ni intel·lectualment, ni materialment, tenen tot l’any tancada la porta de cas seva i allà a la ciutat on la vida els és més agradívola, oblidats del què són, de qui són, no es recorden d’on són ni a què ni a qui es deuen, fins que senten parlar de collites o el pobre majordom – en una lletra que els ha fet rebentar de riure de tan mal escrita – els fa saber que hom comença a collir els fruits.

Arriben els senyors sense seny a la vila, fan desempolsar aquella casa deserta i inhospitalària i s’hi estatge còmodament el temps just que durarà el fer les collites, cobrar-les i passar comptes. Tenen paraules de blasme per a tothom qui no se sacrifica per l’engrandiment i la cultura del poble i per aquells que deixen cas i terra per anar a fora a guanyar-se millor el pa de cada dia; es diverteixen amb la festa major que paga el poble amb penes i treballs per conservar una mica el costum de tradició, i acabat, aquella casa gran s’omple i tremola del ressò del gran cop de la porta que tanca al gelor de la mort a dins i l’esglai a fora.

Abans de sortir cap a ciutat encara gosen recomanar-vos que cal orientar els pagesos, educar la genet, elevar-los a un superior nivell de cultura, i que per això s’han d’exaurir tots els recursos.

No hi ha cap vila del Priorat que no tingui homes capaços de fer tot això, i amb prou esperit per a retornar la vida al mort. Però això no és possible de fer mentre els recursos i els diners que fan el plaer d’aquells senyors rics a ciutat, no ens ajudin, no s’esmercin en obra de profit per a la vila, ni serà possible mai, mentre aquelles cases buides, sense caliu d’amor, plenes de silenci i de fred, negades a tota mena d’acolliment i d’oferiment restin closes al poble que treballa, invitant-lo més aviat que a persistir en conservar-la a abandonar la terra.

La despoblació del Priorat continua i s’accentua a desgrat de totes les prèdiques i de tot el que es digui i s’escrigui, i seguiran les corrues de gent cap a les ciutats de totes bandes per que hom no fa res per aturar-les.

L’exemple que donen els més dels que demanen el retorn dels pagesos al camp, és el que segueixen aquella gent cansada de treballar endebades, de sofrir i d’ésser desemparada.

Les cases caigudes fan plorar de veure-les. Les portes tancades fan cloure els punys irats i revolten els esperits.

Déu faci que no hi arribi un dia la maledicció del poble en forma de llengües de foc i aterri l’ingratitud d’aquelles cases de les portes tancades.