Les nostres donzelles
Instants (1932)

Avui que passa cavalcant el seu blanc corser alat, el cavaller de la creu i de la llença deslliuradora i occidora del drac, he pensat en les nostres donzelles lliurades al drac, sacrificades al drac.

He pensat que aquestes dolces donzelles nostres que avui aniran als jardins i es perfumaran amb l’aire d’abril d’acàcia florida, i colliran roses i clavells i les veurem entrar a vila totes enramellades, el rostre car, el pit turgent, la cabellera alloure o les trenes caigudes graciosament sina avall, amb una cançó plena de la frescor dels quinze anys, són el nostre encís d’avui i poden ésser el nostre desencís de demà.

Ara començaran d’esguardar el fadrí a qui donaran la seva rosa i el seu clavell; el cercaran amb delit entre el gran estol, i no hi ha cap mena de dubte, totes elles voldran donar el seu amor a un cavaller. I abans d’entregar-se al cavaller i després de lliurar-s’hi, faran tot l’imaginable per agradar al seu cavaller.

Fins ara els homes no ens havem interessat per aquestes donzelles que han d’ésser les nostres dones de demà, tot el el que cal, i nosaltres mateixos tenim la culpa i som responsables d’aquells defectes que blasmen en elles. Les més de les vegades en lloc d’ésser els seus cavallers som els seus dracs. Ens havem atansat a elles, la majoria, per fer-ne, no el nostre ideal, sinó la nostra frèvola joguina, no la companyona somniada, sinó la dona cobejada.

Avui preguntem a un fadrí qui ja té els seus anys i encara es passa el temps festejant, que ens doni la raó del perquè de no mullerar-se. I la raó que ens dóna és un aclaparador i vergonyós estirabot.

Us diu així: s’ha d’anar amb peus de plom amb les dones. Tot són capricis, coqueteries, frivolitats. No hi ha un pam de terra ferma. La que no té naps, té cols, o xorivies. Els interessa massa la moda, el luxe, pel qual ho sacrifiquen tot. Amen més el cine que la casa. En necessiten molts diners, avui, per comprar una dona. De cada cent n’hi ha una de bona.

Tot això i altres bestieses per l’estil d’aquestes, us faran enrogir la cara de vergonya.

I si aquestes raons que us dóna l’interrogat són una realitat dolorosa, qui en té la culpa?

Si no tenim unes noies, unes donzelles, unes dones com cal, som nosaltres, els homes, els culpables. No ens n’havem d’amagar, ens n’havem d’avergonyir.

Si elles fan el que poden per agradar-nos, i fan el que fan, i ens agrada el que fan, no tenim dret, el dia de demà, de blasmar-les; per què allò ha estat obra nostra, obra de drac.

Caldria, doncs, que avui que passa el cavaller de la creu i de la llança, meditéssim una mica sobre les nostres donzelles que són l’encís d’avui. Caldria que penséssim en desfer el camí erra i ens atenséssim a elles amb l’esguard clar, la paraula brillant, les mans pures, el rostre inclinat i l’ànima tèbia, per a fer d’elles el nostre encís de tota la vida.

Dolça donzella qui esperes el teu cavaller a qui entregaràs les teves roses i els teus clavells. Déu te’l doni tan bell i tan gran com el somnies i vingui a tu com aquell: del blanc còrser alat amb l’escut creuat i la llança noble.

Sant Jordi, 23 d’abril de 1927.