Les campanes
Les hores dolces (1920)

A dins del cementir s’alcen les tombes,
blancs misteris en mig les llargues ombres
dels xiprers, que s’enfilen dret al cel;
entra en ell una vella ploricosa,
fonent-se entre la pau, ben silenciosa,
amb el rostre cobert d’un negre vel.

Flecta els genolls damunt la blanca llosa
i una corona damunt d’ella posa,
que amb les flors més boniques va teixir;
i al tocar a la pedra que és gelada,
una rosa flairosa s’ha esfullada
inondant d’olor suau el cementir.

Tot és trist, si bé és bell, aquell silenci,
ni una au s’hi ou que el cant a l’espai llenci,
sols s’hi desgrana dolça una oració,
brollant d’un llavi eixut, que ja tremola,
escalant la blavor, mentre mormola,
i allà, la recull Déu amb compassió…

I el bleix de l’aire, duu de les campanes
la glosa que han llençat, tristes, llunyanes
una cançó que fa l’esglai dels cors;
no toquen com abans, avui, a glòria,
que jo sé prou d’ells la seva història,
i em diu el cor que branden per als morts.