L’ermita de Sant Gregori
Les hores dolces (1920)

En un forat de roca t’aixecaren
els vells, que en ton bell temps te conservaren
hermosa i enlairant la testa al cel;
amb santa fe, devots a tu venien
tots aquells que t’aimaven i et volien,
i als teus altars llençaven cants de mel.

El sol t’amorosia allí, tan bella,
i omplia de sa llum ta gran capella,
en son vol, per l’espai de la blavor;
com meravella tots te contemplaven,
fins els ocells en tes parets niuaven
i et duia el romaní, dolça flairor.

Com tendra flor que Déu hagués regada,
flories al bell mig d’una enramada
de pins i de xiprers i d’heures mil;
fores, llavors, la font que els oferia
amor, als qui a resar-hi cada dia
venien, del gran Sant, al camaril.

Refugi dels pastors en tot temps fores,
de tots aquells devots que avui enyores
desfent-te sola i trista entre el rocam;
no s’ou ja el bell repic de ta campana,
només s’hi ou bramular la tramuntana
i retrunyir amb fúria el tro del llamp.

D’un cadàver ara sembles trista ossada,
la columna, justet sosté l’arcada
que es desprèn, engrunant-se, poc a poc;
el jardí que amb perfums tes naus omplia,
en cendres, quan cremava, devenia
a les mans d’uns botxins que hi feren foc.

¿Per què en la solitud volen deixar-te
aquells que plens d’encís veien alçar-te
i amb oracions i cants te van bastir?
¿Per què com fràgil nau que el mar s’emporta,
engolint-la, udolant, l’onada forta,
en el mar de l’oblit te fan morir?

Quan jo miro, desfetes i perdudes
tes parets descarnades i caigudes,
devorades per pluges i pel vent,
cerclada d’esbarzers i solitària,
encar al Sant li adreço una pregària
i humitejo els meus ulls de sentiment.

Ermita que els meus avis veneraven
i als peus del teu altar fidels resaven,
caiguda així com ets, t’estimaré;
i en mig la runa i pols que el vent escombra,
a la visió del Sant, en trista sombra,
una oració ben dolça et cantaré.