L’ermita
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Mateix que un colom
que a mig vol descansa,
s’asseu dalt d’un cim,
blanca, dolça, mansa.

Tot al seu redol
té frescors i flaire,
sembla un cant del cel
l’ala lleu de l’aire.

Sembla al dematí
quan el dia es bada,
una encesa flor
que el sol ha daurada.

Dolça solitud,
olor de puresa,
batecs de claror
que juga i que resa.

Mantell de vellut
cobreix la teulada,
borrissol humit
de l’aigualerada.

La Verge és a dins
i a la pau convida,
té el rostre tot clar
i és de llum ungida.

Sospirs de romer,
catifa florida,
camí de romeus
que cerquen la vida.

Igual que un estel
damunt la muntanya,
la Verge és claror
dins de sa cabanya.

Claror de virtut
per tothom qui l’aima,
conhort i remei
pel dolor de l’ànima.

Mateix que un colom
en el cim descansa,
la vila és a baix,
blanca, dolça, mansa.

Qui volgués consol
dalt el trobaria,
mig camí del cel,
¡qui hi fos cada dia!…

1920-1926.