L’ermita
Les hores dolces (1920)

Mateix que un colom
que a mig vol descansa,
s’asseu dalt d’un cim,
blanca, dolça, mansa.

Tot al seu entorn
té frescor i té flaire,
semblen oracions
les cançons de l’aire.

Sembla, al dematí,
quan el dia es bada,
una encesa flor
que el sol ha daurada.

Perfum religiós,
olor de puresa,
batecs de claror
que sembla que hi resa.

Mantell de vellut
cobreix la teulada,
borrissol que ha pres
el verd de la prada.

L’estrella és a dins
i a la pau convida.
Sospirs de romer,
catifa florida.

Farigola, amunt
per tot flairaria,
si mai fos l’hivern,
tot l’any pujaria,

al cim, la cançó
que mai pararia,
com un llarg petó
a la Verge pia.

Igual que un estel
damunt la muntanya,
la Verge somriu
dins de sa cabanya.

Claror de virtuts
per tothom qui l’anima,
consol i remei
per als mals de l’ànima.

Mateix que un colom
en el cim descansa,
la vila és a baix,
blanca, dolça, mansa.

Qui volgués consol
dalt el trobaria
mig camí del cel…
qui hi fos cada dia…