L’amor que va de passada
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

Revetlla de Sant Joan,
¡quina florida d’estrelles!
el cel escampa claror
pels rostres de les donzelles.

En cada llavi una flor,
una flor i una promesa,
el cor de cada fadrí
és una foguera encesa;
hi ha calat foc un esguard
que és roent com una brasa,
que és més viu que cap estel
i punxent com una espasa.

¡Ai, amor que véns cremant
i et detures de passada,
amor d’una nit, no més,
jo no t’hagués mai tastada!

L’endemà cerquí aquells ulls
freturós d’una mirada,
sentia un enyorament,
em mancava l’estimada
per podè’ns cantar l’amor
dins d’aquella cançó alada
que apreníem ahir nit
sota els flams de l’estelada,
quan d’alfàbrega i clavell
l’aire dolç es perfumava.

El dia de Sant Joan
aquell goig és tot recança,
el meu cor alacaigut
va cercant una esperança.

Un clavell a cada mà,
al llavi la cançó alada
faig la via pel carrer,
la finestra està tancada.

¿On és la noia gentil
dels estels a la mirada?…

Per l’altre cap del carrer
tota alegroia baixava,
amb un raig de sol als ulls,
i una rosa a cada galta.

Perquè torna aquella amor,
ara és viva l’esperança,
ara és viva més que mai
perquè cap a mi s’atansa.
La claror dels seus ulls blaus
fon en mi tota recança.

Perquè torna i ve cantant
ja no tinc l’ànima lassa,
¡mes ai!… quan és a prop meu,
em mira, se’n riu i passa.

¡Ai, amor que véns cremant
i només vas de passada
i et fons com una cançó
jo no t’hagués mai tastada!

Revetlla de Sant Joan,
prou tens massa anomenada.
Sota el cel fosforescent
vas alçar la flamarada,
la cendra que va quedar,
avui el vent l’ha escampada.

Adéu, nit plena de cants,
de perfums i d’estelada
i petons de bon fadrí
en els llavis de l’amada.

Ara em cauen els clavells,
mor la meva cançó alada,
els estels s’han ofegat
dins la llum d’una altra albada.

Adéu, amor d’un instant
que em deixes l’ànima lassa…
Ara torna vora meu,
em mira, se’n riu, i passa…

1925.