La meva coneixença amb Aureli Capmany
Instants (1932)

Les meves tasques amb els amics i companys de Capsanes, pel millorament de l’educació de l’esperit, i la conservació del patrimoni espiritual de casa nostra, exercides quan el treball material ens deixa lliures les hores, em donaren l’avinentesa de fer coneixença amb tota una persona il·lustre: l’Aureli Capmany.

Cometria una falsetat si digués que coneixia Aureli Capmany. Si digués que no el coneixia, també.

Jo només coneixia un Aureli Capmany, però desconeixia l’altre.

Em caldrà fer constar que no és que hi hagi dos Aureli Capmany capaços d’ocupar personalment i a un temps igual, dos llocs distints i distants l’un de l’altre.

És el cas que un home no és quasi mai ell tot sol, són dos, ell i l’altre.

“Ell” és l’home que podeu conèixer per la seva manera d’ésser. L'”altre” és l’home que coneixereu per la seva obra. Però “ell” i l'”altre” es fonen i conviuen en una sola persona.

Suposem que estem entesos, oi?

Doncs, era un dia de festa major. Jo arribí a Capsanes el vespre d’aquell dia a l’hora de sopar. El menjador de casa del meu amic Abdó Barceló, deia que érem festa. La taula s’havia allargat i al seu redol, família i convidats començaven de menjar. No hi mancava l’olor d’unes tendres flors femenines, ni la joia dels fills contents, ni la claror augusta dels venerables caps de casa. Una figura sobresortia a un dels caps de taula. Era un home a qui mai no havia vist i que ja sabia – no fallava – que era l’Aureli Capmany.

M’hi presentaren. Ell, sense llevar-se de taula – altrament li hauria costat treball, el lloc era just – m’allargà la mà encaixant-la amb la meva, i amb la mateixa franquesa que si ens haguéssim conegut de tota la vida em parlava de moltes coses, i jo també.

I ves quina cosa! Aquell home que jo havia llegit en els seus articles sobre folk-lore de casa nostra en diverses revistes, sobre balls populars catalans en els, per mi enyorats, “Quaders d’Estudi”, i en aquell llibre on tan bellament ens parla de la història, la tècnica, i l’estètica de la nostra sardana; aquell home que posa en les tasques de la seva obra de resurrecció tant d’amor, tanta serenitat, tanta de claredat, i tant de seny; aquell home que jo me l’havia imaginat alguna vegada una rata sàvia furgant llibres i papers groguents de vellúria i polsosos d’oblit, dintre les velles caixes corcades de les golfes de les cases pairals que fan olor de rancior; aquell home que com un mal de cap esgarrapa els cervells dels aviols de rostre solcat per la rella del temps, amb l’afany de treure’n una dita, una rondalla, una història, una cançó, per a tornar-nos l’esperit del bon costum abatit en la grisor de l’oblidança; aquell home al qual jo creia que hom hi havia d’anar barret en mà, aquell home, és un infant, en té tots els posats, en té tota l’ànima. És un infant amb entremaliadures dites agudes, plenes d’una gràcia extraordinària, i us encisa com aquells infants que fan embadalir tothom qui els tracta i que saben fer-se simpàtics i captar-se totes les amistats.

La seva intel·ligència no li dóna gonflament, la sap portar amb molta naturalitat i ni el fa suar gens ni mica. És tot llis, senzill, d’una senzillesa que us guanya el cor.

– Vós sou falsetà, oi? – Em preguntà tot gustant uns grans de raïm – que ell en diu píldores de vi – que desfeia en la boca.

– No pas del tot. – Vaig fer jo.

Ell s’estranyà de la meva resposta i per tota altra pregunta féu un gest enèrgic d’estirament de testa i encengué una nova flama en els seus ulls desperts, com fent-me requesta d’un aclariment.

– Jo, – vaig continuar, – sóc fill de Falset, em guanyo el pa a Marsà, i faig vida espiritual a Capsanes.

Engolí, en acabar jo aquestes paraules, el most d’aquell raïm blanc, feu petar els llavis de gust que hi trobava i acompanyant el gest a la paraula em digué:

– Bé vaja, ja està entès. Vós vau tenir l’ensopegada de néixer a Falset, vàreu caure tot llarg i la butxaca de l’ermilla anà a parar a Marsà, i el cap a Capsanes. Si us convingués d’ésser tot de Falset, no més caldria que us plantéssu; si us calgués ésser tot de Marsà, us podríeu asseure, i si vulguéssiu ésser tot de Capsanes hauríeu de fer una figureta.

El bon humor d’Arueli Capmany, és una cosa encisadora, genial, espantània, franca. Aquest bon humor, el mateix li podria venir de la salut del cos, que de la sanitud de l’esperit, que de l’íntima satisfacció que deu haver de poguer retornar al poble català una bona part de l’espiritual herència que s’anava perdent.

Un home com Aureli Capmany ha de viure content per força.

Aquell vespre, en aquell cap de taula, menjava i bevia amb aire nòrdic, però sense golafreria, demanava més síndria i deia que les llevors hi feien molt bonic, però que no hi faria res que no hi fossin perquè no hi fan falta, admetia l’existència d’aquells òrgans reproductors de la cucurbitàcea, però no escampats com a obstacles en la carn fresca i roja que ell aqueixalava bò i rentant-s’hi la cara. Per cada plat tenia una dita, per cada fruita també, i ens tenia encuriosits i bocabadats com uns vailets llaminers de contes i faules, amb les seves contalles i els seus acudits de bona mena que ens feien florir els llavis de rialles.

Quan després de sopar ens donava una conferència sobre la dansa popular a Catalunya, aquella abundància d’humor, no excessiu de quan el sopar, s’havia esvaït. Llavors ens trobàvem enfront de l’altre Capmany que havia amb nosaltres una conversa plena i rica de coneixements d’art, de ciència, d’història, i dels vells costums pairals, en la qual només ell tenia la paraula.

Tot aquell vespre em trobí enganxat al seu costat demanant-li, preguntant-li coses, i ell no es cansava de dir-me’n més que jo no en volia, amb la seva veu de tenora que sembla que la tingui feta aposta per a dir ensems – com la tenora d’una cobla – les coses de caient seriós i sentimental i les coses de caient alegrois i faceciós.

L’Aureli Capmany, figura, és baix d’estatura, més baix que jo, rodanxó, lleig de cara, però aquesta lletjor és una lletjor simpàtica, dolça, que agrada; una bella lletjor. En el seu rostre hi ha molta vida i molta vivor. Els seus ulls no massa grans però encesos i bellugadissos com uns gallarets, diuen tot el desvetllament d’aquella testa bruna i riallera coronada d’un petit floc de cabell una mica rebel.

Vesteix senzillament, decorosament. Vesteix per què és necessari anar vestit, no per què s’hagi de presumir.

El geni i la figura d’Aureli Capmany són inconfusibles.

Si el trobés, passats anys i anys, a l’altra banda de món el reconeixeria tot seguit, i a ben segur que ell i jo ens n’alegraríem, car a tots dos la vida ens és prou amable.