La masia
Les hores dolces (1920)

Cinyellada pel verd
de l’arbreda fullada
que la cercla amb amor
com si en fos sa estimada,

la masia veureu
que somriu tota blanca,
presonera de llum,
com el fruit d’una branca.

Tots els vents li han de dur
llur petó i llur complanta,
sentirà dolç neguit
la teulada geganta.

Els estels a la nit
vetllaran sa dormida.
Somnis frescos i blaus,
que li enjoien la vida.

Sota el sol de ple jorn,
és daurada, daurada,
i la lluna a la nit
me la torna argentada.

Part d’amunt tot és cel,
tot és flaire a la vora,
dins hi canta l’amor
i els ocells al defora.

Sobre el mur soleiat,
finestrals i la porta,
a la llum són badats
perquè hi entri més forta.

La muntanya és a prop,
tota enfarigolada,
com si llei li dugués,
sembla i sigui abocada,

i recant-li, potser,
no besar-li la cara,
li du un plor neguitós
de remors d’aigua clara.

La masia, envaeix
amb sa blanca rialla,
que és com fil mai trencat
d’una llonga rondalla,

que no saps mai d’on ve,
ni endevines on para,
de cants, flaires, amor,
i remors d’aigua clara.