La lluna
Les hores dolces (1920)

És l’eterna batxillera
de les hores de la nit,
és la cara riallera
que es passeja l’infinit.

Es presum amb trajo d’altri,
que l’ha emmanllevat al sol;
els fadrins, tots en defugen,
cap fadrina no la vol.

L’espill cerca presumida,
llà d’enllà, pel mar endins,
mes les ones la confonen
i la fan tota a bocins.

I si a voltes l’haveu vista,
tot guaitant pel finestró,
sembla una altra, no és pas ella,
allò és un tall de meló.