La festa de l’arbre
Les hores dolces (1920)

Avui es celebra de l’arbre la festa.
Vestits dels diumenges, els tendres infants
parlaments escolten i refilen cants,
himnes amorosos d’agrícola gesta.

Avui es deslliuren presoners ocells…
avui es recorda a la nostra mainada,
el sagrat respecte a la niuerada
i an els que la feren, els vells i els novells.

Qualsevol diria, si no ens conegués,
que anem esmenar-nos, que ens perfeccionem,
que a l’ocell i a l’arbre amor li duem…
per desgràcia nostra, tot és al revés.

La dobla filera de plàtans altívols
que el passeig ombregen de la carretera,
mostra en cada nafra pedrada certera
de mans vagaroses, d’esplais jovenívols.

La dobla renglera que s’embranca enlaire
i ens serveix d’ombrel·la, anant cap a Mora,
si parlar poguera, una podadora
ens demanaria, mes no un llenyataire.

Davant la façana de l’escola nova,
hi va caure un dia la destral irada:
uns arbres ho ploren; la mà despietada
que va despullar-los, ¿no ho sap que no els prova?

La dobla filera que ens és companyona
si emprenem la ruta cap a l’estació,
es trenca de sobte; té sa solució,
abans d’arribar-hi; ¿per què s’estaciona?

Ambdues vorades tenen espais buits,
espais que no s’omplen, i els companys enyoren
els plançons que hi eren i víctimes foren…
de nostra incultura, d’impensats descuits.

Podar els que hi resten… ¿qui pensa aital cosa?
Donarien feina sens gens de profit.
Esguardant-los, tristos, deixats en l’oblit,
dubtem si ens fan honra, sembla que ens fan nosa.

***

Quan els nostres avis aimaven l’ocell,
pegat en la biga de dalt de la sala,
en son niu covava a sota de l’ala,
l’esglai dels mosquits, casolà oronell.

Ara, als bordegassos, ningú re els hi diu,
si ignorants de l’útil que és el ratpenat,
van amb una canya a aterrà’l pel gat,
davant les botigues, les vetlles d’estiu.

Els nostres pagesos odien el pardal;
diuen que se’ls menja la flor d’ametller.
Així se l’enculpa a qui, al vinyater,
la vinya li guarda, caçant la piral.

Si fins ens molesta la merla poruga,
que escarba la terra tallada a crestalls,
sapiguent que hi cerca, fent escarafalls
quan les hi atrapa, la cuca i l’oruga.

***

Avui es celebra de l’arbre la festa,
avui és un dia, i en té molts més l’any…
Recordar aquest dia, en tot l’any de enguany,
fora una gran cosa, una gran conquesta

Tendres nens i nenes que a l’escola aneu,
digueu-los-hi als pares, digueu-los-hi als mestres,
que voleu ser aptes, que voleu ser destres,
i que la natura conèixer voleu.

Els fruits que regalen la boca sedenta,
la terra que els cria, els arbres que els fan,
la llum que els verdeja, com maduraran
fent-los d’agres, dolços, l’estiuada ardenta.

L’insecte que els corca, l’ocell que els defensa,
l’adob que els agrada, la poda i la cava
que salut els donen; com puja la saba
fent escorça nova i nova creixença.

Com el brot borrona fent gaia florida,
vestint-se de festa amb tendra frisança,
i el fecondant pol·len, que amb esgarrifança
atreu la poncella, per la nova vida.

Digueu-los-hi als mestres, digueu-los-hi als pares,
que mateix que els arbres i com els ocells,
llum i aire lliures demaneu com ells,
que voleu que el sol colri vostres cares.

Que no us entaforin en quatre parets
amb penjolls polsosos, amb aire a la mida,
olor de reumàtic, llum esmortuïda,
muts dintre una gàbia, callats i quiets.

***

Gimnàstica rítmica, ordre i llibertat,
ensenyament pràctiques, treballs manuals,
corpori exercici, moviment, trasbals,
coses que enforteixin vostra voluntat.

Repòs, si cansant-vos, el cos ho demana,
no quietud forçada en que us hi avorriu;
a escola heu d’anar-hi com l’aigua va al riu,
saltant i rient i de bona gana.

¿Que avui l’artifici que allí se us imposa,
antipedagògic i contra natura,
els ossos capola i el cervell tortura?…
La pàtria nostrada, traurà el que hi fa nosa.

Poesia llegida per l’autor als nens i nenes de les escoles de Falset, el dia de la Festa de l’arbre i de l’ocell, celebrada el 13 de febrer de 1916 en aquella vila.