La festa de Bacus
Instants (1932)

Cavalcant l’ampla bota, ara, Bacus ha pujat damunt d’un núvol daurat. Té els llavis encesos, els ulls abrandats d’un foc luxuriant, i la corona de pàmpols que ferma la seva despentinada cabellera rossa, ha perdut la verdor maragdina i té unes colors metàl·liques. Riu, riu i canta com un foll; riu voluptuosament, bevent amb golafreria el suc dolç que fa rajar d’un raïm que capola entre els seus dits.

Vinyater: verma la teva vinya, que els raïms ja hi són madurs. Cull el fruit dels teus esforçaments. Fes entrar a la teva vinya les formoses noies brunes que fan olor de joventut i duen cançons als llavis i amor als ulls; fes-hi comparéixer els veremadors que suara venien d’occident, espitregats, el pit cremat i pelut, la cara fosca, els ulls malalts i la testa lligada amb aquell mocador de colors virolades, la manta arrossegant i la llauna penjada a l’esquena brandant i fent una música sorda, pels corriols estrets i la pols de les blanques carreteres, amb passa mandrosa, peu descalç i cançó estranya.

La vinya decanta els seus braços i t’ofereix generosa i agraïda els seus penjolls de fruit ensucrat. Treu-li el pes feixuc dels raïms que l’han lassada. Guaita els raïms que ara fugiran de la vinya estimada. Cada gra és un llibre on hi ha escrita la història de la teva vida; les teves amors, les teves dolors, els teus esforços, els dies venturosos i els jorns de les teves angúnies i sofrences, les seves suors, aquell llevar-se cada dia abans d’eixir el sol i anar a jóc amb la flameta titil·lant dels estels per companyia, aquell no parar mai en el teu neguit, els vents, les pluges, les secades, les solellades que et cremen el rostre i et fan sofert, i el no heure una hora tranquil·la fins ara, que hauràs recollit el premi de la lluita, que tu creus que és el teu pa de cada dia i el pa dels teus fills.

Avui, Bacus, presideix les vermades. Es la seva festa. Ell ha estat tot l’any esguardant atent punt per punt, tots els passos de la teva tragèdia, i ara riu i beu i canta com un foll; riu voluptuosament, gairebé sense solta.

Quan hauràs donat a altri els teus raïms i el teu vi, et diran que el teu sacrifici val aquell grapat minúscul d’argent que caurà a la teva mà barroera, i tu t’ho creuràs i tindràs cura de no malmenar-lo, de desprendre’l amb seny per a que n’hi hagi prou, no per a vestir-te ni per a mantenir-te, sinó, per aguantar justet el teu cos, justet, pels esforços que li exigirà la nova lluita, mentre els traficants, amb la teva mercaderia prostituïda, aixecaran els seus palaus i oranaran els seus cossos de bona roba i joies brillants que t’enlluernin, i es peixeran dels millors menjars fins al sadollament i de les millors begudes.

Quan tu aniràs a ciutat, – si pots i et lleu – t’encisaràs enfront d’aquells palaus i per les amples portalades veuràs sortir i entrar aquells senyors que et somriuran i et fregaran l’espatlla, i tu et llevaràs la gorra i els saludaràs amb respecte.

Quan tu aniràs a ciutat, entraràs a l’hostal i a la taverna. Aquell dia faràs un xic de més avant i demanaràs menjar i beure. Quan tinguis el beire curull d’aquell vi, que si no et fa tombar el cervell com al pare Noé, et farà girar la cara amb fàstic, alça’l enlaire, guaita’l a contrallum, flaira’l, mormola entre dents una maledicció, que no t’arribi, però, a l’ànima i beu… beu… que per a tu no n’hi ha d’altre.

Mentre tu, aquell dia entaulat al gran hostal et creus que fas una gran festa, Bacus ubriac, enxancarrat dalt la seva bota ampla damunt d’un núvol d’or, riu i canta com un foll, foluptuosament, descaradament, i li cau la baba al damunt del teu festí miserable.