La casa
Elegia del Priorat i altres versos (1927)

A R. Sedó i Borrell, en el natalici del seu fill Raimond.

Passo el portal, la meva mà no hi tusta,
m’hi fa l’entrada lliure l’amistat,
la vostra casa fa una olor de fusta
com l’espluga de la Nativitat.

A dins la tèbia cambra natalícia
s’ou el feble ploric del bell nadó,
i el cant qui vola, i la gran carícia
de la dona qui hagué més gran dolor.

De la dona qui el pit rosat s’enjoia
amb la testa florida de l’infant,
infant i mare – ¡quina bella toia! –
pit qui s’enjoia, – ¡quina amor més gran!

El llit és blanc, l’amor renovellada
pel nou present que us fa l’amor de Déu,
una toia de flors tota abrandada,
caliu sagrat, foc viu damunt la neu.

La vostra casa, amic, té una llum nova,
la vostra esposa té l’esguard més alt,
i vós haveu la veu suau i tova
quan diu la joia d’arribar el Nadal.

Canto, amic, aquesta gran florida
que us fa semblar més nou, més poderós,
canti la vostra casa beneïda
i els fills que són estels al seu redós.

Salut, amic, pels fills que ja teníeu,
pel que ara us ha vingut i els que vindran,
que a cada nova ofrena que rebríeu,
la casa se us ‘niria fent més gran.

Que la casa no són els murs i el sostre,
ni els trespols ni les pedres del portal;
és vostra llum, els fills florits de rostre
i aquella dona qui ha l’esguard tan alt.

1926.