Juny
Instants (1932)

El juny ha vingut com cada any tot ple de recordança, tot ple de nous delits. En els vells cirerers, s’apaga el flam de la fruita virolada que ara era la joia dels infants que se’n feien poalets i arrecades. És el temps de començar la collita.

La festa del Corpus, resta esfumada enllà dels primers dies. Ha passat com les altres, amb les seves processons, l’animació de la claror d’aquella pluja de clavells i ginesta, mescolament de sang i or, trossets voleiants del drap simbòlic que teixeixen una catifa sota el pas dels gegants, les banderes, les imatges dels sants, els capellans que canten, el dolor divinitzat i l’hòstia consagrada. En els cloquers silenciosos que signen enlaire els blaus corriols de l’altra vida, hi han mort els brandaments de les campanes; en els carrers una mica frescos, encara, de les regors passades, hi ha, ací i allà, romanalles de l’enramada de les festes passades que omplien les nits de mil tonades i de les veus sonores dels fadrins i donzelles que feien la dansa rodona sota innúmera escampadissa de les constel·lacions, com un escarni.

Tota olor és més forta i més ubrigadora que suara. El sol no és, o no sembla el mateix que acaronava fa poc la florida dels dies primaverals. Ara ho abranda tot amb la seva ardència, i riu com un foll damunt de tot; damunt les hortes on la fruita s’inicia, damunt les vinyes que comencen d’encendre’s, damunt dels blats que rossegen com l’or.

El gra és madur i la collita és bona. Ceres fa entrar en els camps els segadors amb les seves lluentes i enlluernadores eines de fulla corba, aquelles segadors que més que homes de carn i ossos semblen homes de bronze per la bruna lluentor dels seus rostres, i els seus braços nervuts, i la fosca morenor dels seus pits. Porten tots una flama en l’esguard, una rialla als llavis, i una cançó. Darrera el pas de la seva tasca jeuen les espigues segades, que més tard aniran al malí del sacrifici per convertir-se en pa – el nostre pa de cada dia – i a les sitges a ésser guardades per llevor, – que la llevor és la collita de demà, – per a les successives sembrades.

Esguardant a ple camp el segador, hom endevina en el seu front el perlejar abundós de la suor rodolant galtes i pit avall, hom endevina la mica de lassitud que encomana el treball feixuc al seu cos, i el desig de redreçar-se i guaitar enlaire, i alçar el porró per a remullar el llavi i donar força a la sang; i tot bevent, contemplar el sol que riu com un foll, vida de tots els éssers, llàntia de tots els món, hòstia enlairada per la mà d’un sacerdot invisible i omnipotent que ofereix la comunió.

Darrera la festa del Corpus, ens ve la collita del pa, que farà llum a la taula al costat del vi.

I darrera, però, de les tasques i les cançons dels segadors, ja hi ha l’enemic del bon pagès que li pren el pa.

No puc oblidar mai en el temps dels blats granats, aquelles voliors de pardals, aquells ocells inflats, barruts, que són uns lladres – les associacions protectores d’animals i plantes no em diran el contrari – uns lladres que s’enduen el gra de les espigues i fins dels graners, però que cal respectar-los – segons aquelles associacions – per què alegren la nostra vida amb els seus cants.

Juny, 1926.