Joan Povill i Adserá
La gent del Llamp (1929)

No fa molts anys, en una farmàcia de Tarragona hi havia un practicant que guaria malalts pel procediment de la poeticoteràpia. Aquest practicant de qui parlo era Joan Povill i Adserá.

Va venir al món tot fent rodolins i cabiroles, cantant i ballant.

Els seus pares, en adonar-se que el noi era eixerit el portaren a Tarragona per tal de fer-lo home de carrera, i el seu treball dins d’aquella farmàcia consistia a guanyar-se algun diner per ajudar les despeses dels estudis.

Darrera el taulell, l’hauríeu vist, ara estudiant lliçons, ara apariant receptes de metge, ara – gairebé sempre – l’hauríeu sorprés escrivint els seus primers versos en aquells fulls de paper que havien de servir per als preparats en pols, per a embolicar capsetes d’ungüents i pomades.

De la mateixa manera que avui té en un estat de desordre esbalaïdor la seva cambra de treball, tenia aquell taulell tot trasbalsat i no era possible de trobar-hi res al seu lloc.

Una vegada s’estaven el practicant i el farmacèutic dins d’aquella farmàcia que com totes les altres feia una olor de totes les olors, i se’ls presentà un anònim rapsoda qui acarant-se seriosament amb ells, es posà a recitar aquells versos:

“Duia en la faç la gràcia del nou dia
i en son esguard la llum del dematí.
L’herbei molsut que anit es condormia,
a son respir, tot d’una, es deixondí.”

Joan Povill va trencar-li el recital i esguardant alternativament i amb un foc de torbament a les galtes el client i el farmacèutic, cridà:

– Això és meu! On ho teniu?
El rapsoda anònim li allargà el paper en el qual hi firen embolicats uns catxets.
– Aquí ho teniu – digué.
– Bé, i el malalt? – féu el farmacèutic.
– Perfectament bé. Era jo. Adeusiau.

I el client sortí al carrer amb una mitja rialla i mormolant baixet:

“De cop uns crits mig ofegats de pena”…

Practicant i farmacèutic s’esguardaren uns moments amb una deixa d’interrogació estranya i encara que ni l’un ni l’altre s’atrevissin a proclamar que eren els catxets o que eren els versos el que podia haver guarit el pacient i anònim rapsoda, Joan Povill deixava traslluir en el seu somriure la íntima joia d’un petit triomf, sinó terapèutic, literari, encara que va arribar al dubte de si eren els catxets o els versos els que havien obrat el remei.

Ara viu a Barcelona, fa de mestre a Olesa, és redactor de La Nau, de EL LLAMP i és un gran descuidat i un incorretgible oblidadís. Cada quatre dies, a conseqüència de les seves insatisfetes exigències el veureu amb la maleta al coll i el farcellet al braç corrent com un desesperat pels carrers de Barcelona en cerca de dispesera nova. Cada vegada que escriu a algú, li posa al peu de la lletra l’adreça del seu nou domicili.

Si hagués tirat per comerciant a la seva botiga hi hauria posat un rètol que diria: “Tienda de varios géneros”. Com que li ha donat per la literatura no ha clavat rètol a cap botiga, però fa de periodista, de dramaturg, de novel·lista, de poeta i fins de conferenciant.

Jo crec sincerament que és poeta. Els versos li fan dolça l’existència i amb ells s’ha fet un nom.

Cada dia quan es lleva del llit es senya, fa una oració i diu: “Déu salvi el poeta de la Terra Alta”. Es vesteix, i el seu cos experimenta la sensació ideal de trobar-se sota una túnica; es pentina la cabellera negra i el seu cap se sent moll de la frescor dels llorers. Quan surt al carrer, amaga la seva infantívola i noble vanitat tota bondadosa, perdona als que se’l miren i es dóna importància sense adonar-se’n.

L’amic Passarell em deia que donava bo de veure’l quan tornava d’uns Jocs Florals del Rosselló després d’haver-hi guanyat una flor natural. Diu que els seus amics de l’altra banda del Pirineu li ofrenaren un test amb una gran flor i que amb el test al braç va arribar a Barcelona més content que un noi amb la mona de Pasqua, després d’haver suat i sofert i haver estat objecte de totes les rialles i festes de la gent que viatjava en el mateix vagó del tren que venia de França, desconeixedora de l’importància d’aquella flor i del seu posseïdor i que era pregada continuament de tenir compte amb el test, de no tombar-lo, de no esclafar-lo, de vegades amb una mena de poètic ploricó que trencava el cor, de vegades amb patètics discursos que ningú no escoltava.

Si el vegéssiu anar pels carrers de Barcelona el coneixeríeu de seguida. És aquell que va més de pressa que ningú i d’una com no sol anar ningú. Ell no camina: corre, balla, s’estira, s’ajup, s’escorre, salta pel damunt de pedrissos i bancs i fa via tot realitzant magnífiques contorsions i difícils equilibris, i menjant com un gran llaminer que és, bobons de xocolata.

Li agraden molt les dones, tant com les llamineries, però s’acontenta de guaitar-les i diu que com més hermoses i formoses les troba, més por li fan.

És un home que té moltes coses de noi. És extraordinàriament sensible i més extraordinàriament susceptible. Se sap enfadar sovint i té una manera d’indignar-se contra qui li porta la contrària, molt divertida i molt còmica. Els seus enfadaments són uns espectacles interessants i s’hi poden llogar cadires. Tenen, però, la particularitat que no són de durada, no us arriben a atipar i de seguida se n’oblida.

Treballa molt, llegeix molt i enraona molt i de pressa. Llença les paraules a terra i les trepitja per què se sentin més. És agradable quan parla de periodisme i de literatura, però irresistible quan parla de la feina. Dóna l’idea d’un home actiu – això si! – però desordenat, desmetoditzat. Aquesta falta d’ordre i de mètode fa que tot i éssent un home treballador i ple d’activitats no esdevingui un perfecte home de treball. Ell sempre sap que té moltes feines per fer cada dia, però no sap del cert quantes ni quines, ni a quines hores les ha de començar, ni quina és la primera de totes.

És un treballador enfangat en un doll de feina.