Jo (Salvador Estrem i Fa)
La gent del Llamp (1929)

Estic content de moltes coses a la vida. Estic content perquè de petit no vaig esdevenir una criatura precoç que servís per a fer riure i divertir la gent del veïnat d’un carrer sense sortida de Falset, ni la de la família, ni la de fora vila. Mai no vaig saber cantar una cançó a la falda de ningú, ni vaig recitar versos amb aquella cantarella de col·legial tan característica, ni sabia fer el gall, el conillet, ni la gata.

D’infant, era un ésser tímid, esmunyidís i vergonyós; tenia una dolça serietat pueril i plorava fent el grunyipol per qualsevol cosa. Era un pobre cagacalces. Per bé que fes amb els companyons d’escola aquells jocs que avui no fan els nostres nois, amava extraordinàriament la solitud i la lectura de contes i rondalles que em feien somiar, feia capelles i deia missa com un capellà de debò, però petit, i vaig aconseguir d’omplir la meva esglesieta de casa d’un bon estol de petits fidels constituït per gairebé tots els nens i nenes del veïnat, als quals confessava i sermonejava. Va durar una temporada que jo era Mossèn Salvador i em besaven la mà.

Això podia esplicar una vocació, però arribat que fou el futur, no hi hagué ni rastre de capella ni de capellà. Anava a missa aferrat com un pop a les faldilles de la meva mare, continuava essent bon minyó i havia esdevingut col·laborador de En Patufet, on hi escrivia uns versos si fa no fa com els que escric ara.

Estic content – i qui no s’acontenta és perquè no vol – d’haver nascut dins una família humil, i d’ésser pobre. El començar la vida essent pobre és sempre un avantatge, i els pobres, comptat i debatut, tenim molta raó en aquest món i no som mai tan responsables ni culpables.

Hi ha en la meva vida una taca molt grossa; un pecat com una casa, que va durar d’ençà dels meu quinze fins als vint-i-cinc anys. En el decurs d’aquest període crític de la meva existència, vaig perdre el temps. D’això també n’estic content. Us fa estrany… oi? Tant s’hi val. Foren deu anys en els quals no vaig fer res ni en profit meu, ni en bé dels altres. Però aquest pecat havia d’ésser la lliçó que em preparés per ingressar amb una bona dosi d’experiència a una vida nova.

A mi que no em vinguessin, llavors, contant-me realitats de la vida, ni cantant-me les excel·lències de la virtut del treball, dels benifets morals i materials que de l’exercici d’aquesta virtut en pervenen; res de saber de l’estalvi, ni de l’austeritat, ni de la serietat. Tot això podien ésser qualitats i virtuts tan grans com vulguessin, però destorbaven les meves fantasies i enterbolien la meva visió planera i festívola de la vida. Llavors anava a fer passejades, berenades, ballades, sopars i xirinola, gandulejava i feia el béstia amb aquella gent que hi ha hagut a totes les viles i que tothora estan amb una cama en l’aire, que els diuen rics perquè tenen diners i els diuen senyors perquè són rics i van mudats per cada dia.

Al començament d’aquesta vida m’hi anava posant gras com un porquet i lluent com la cansalada. Entre les galtes plenes no se’m notava tant la prominència del meu nas superlatiu que ara no puc amagar. Però un cop en plena vida de disbauxa i ximpleria tota la roba em venia gran i els meus ossos volien sortir a prendre el sol.

Un dia quan tornava a casa després d’una calaverada d’aquelles, el meu pare que moltes vegades concretava una llarga plàtica en una de les seves frases tallants, em digué:

– Què diuen la gent del cementiri?

Jo ja ho començava de notar que feia mal fet, però no em sabia corregir; aguantava el meu pecat sabent que ho era i no tenia esma de reaccionar. Demés; allò d’anar mudat i gastar-la era una cosa molt important que em donava to i que al costat de la meva vèrbola que era com una toia de flors artificials lligada amb mentides, em proporcionava conquestes a munts, de donzelles de tota mena.

Vingué un dia – per tothom hi ha un dia – que els comptes no em venien bé, i un tust de seny em féu parar esment en la meva ridícula i còmica situació. Jo organitzava, jo iniciava festes, jo feia el ximple i jo pagava mentre que els senyors reien. El record del meu avi, – exemple de coratge en la lluita de la vida – i l’exemplaritat del meu pare, – treballador, auster i cristià – s’alçaren imperiosament i feren trontollar el meu esquelet. De seguida se’m feu veu a la memòria aquella frase del primer: “Si vas amb senyors, mira, que no et facin portar la maleta”.

Aquell moment mateix vaig tancar el meu pecat dins la maleta i vaig deixar la maleta i els senyors sense dir adeusiau a ningú.

D’aquella època crítica de la meva vida, jo en dic: “Deu anys o la vida d’un ximple”.

No he pogut esbrinar mai d’on redimoni va sortir aquella altra vida meva que s’interposà entre la primera i la d’ara que s’harmonitzen perfectament.

Ara sóc a la tercera vida.

Poeta?… Pagès?…

Per conhortar-se vivint en la pobresa, cap vocació no és millor que aquestes dues. Jo només n’he tingut una de vocació: la de poeta; però amb els versos mai no faré cap miracle; sempre em faran falta els deu anys que vaig passar duent la maleta.

Jo sóc pagès. Confesso que l’acceptació d’aquest ofici em vingué ben costa amunt. El seu fet, però, obeí a que el trobar feina a casa no costava res i que no veia gaire còmode ni divertit l’anar pel món. Jo sóc home de casa i no home de món. El món guaitant-lo de casa estant el trobo massa ample per les meves limitades aspiracions, i si d’alguna vegada he provat de llençar-m’hi no m’hi he pogut moure de tan estret. L’afició a l’art del pagès m’ha anat venint del meu contacte amb la terra i d’unes grans condicions que tinc d’adaptabilitat. Faig agricultura en general i tinc una especialitat: sóc llaurador; esdevinc un veritable artista quan agafo l’esteva. M’esplico aquesta especialitat, perquè el llaurar té una semblança amb el fer versos.

Quedem en que les meves dues activitats d’ara, obligatòries i gratuïtes, són la terra i els versos. De mi no es pot esperar res més. No sóc home de grans iniciatives, ni sé dirigir, ni sé realitzar grans empreses de cap mena; no he organitzat mai res ni he sabut matar. Faig d’una manera admirable la feina d’obeir. He fet d’actor, de cantaire, de dansaire, de mal pintor escenògraf, de conferenciant d’anar per casa i de rapsoda irresistible. Tendeixo a tota mena de febleses i per això la meva vida és una lluita aferrissada del meu doble fons, el fons de la bondat i el de la maldat. Fins ara veig aguantant-me victoriós i no he caigut. Això em permet de passar per bo i donar la sensació que sóc un home fort.

Escric versos perquè no em sé estar de cantar. Escric articles més o menys periodístics per complaure els amics que m’ho demanen i per treure’m de vegades una nosa del damunt i fer-la sentir als altres. Mai no he volgut molestar ningú escrivint, però no he pogut aconseguir el meu despropòsit.

Algú s’haurà format un concepte equivocat, de mi, si m’ha volgut veure retratat en els meus versos o en les meves proses. Estic segur que molts creuen que sóc un adolorit, un pessimista, un amargat. Res d’això. Sóc festiu, rialler, enjogassat i carregat de bon humor. Ara, que tinc la fatalitat de posar-me seriós aixís que em ve l’estilogràfica als dits, i tot és elegia, i tot és blasme sever, i tot és condolença.

Un amic va dir, que qui llegia els meus escrits no calia que anés mai al sermó.

Estic content de viure i de la meva vida. Si tornava a néixer m’agradaria de fer el mateix, exactament. Potser hi afegiria alguna cosa més, però no en treuria res, ni en canviaria res. Tindria els mateixos pecats, les mateixes virtuts, pujaria tres pams damunt terra igual que ara i fóra prim, àgil i divertit com sóc i acabaria per fer aquesta vida que faig ara de reducció al clos pairal, enllaminit per la dolçor de la família. Igual que ara, escriuria i no faria gaires llibres, compraria molts llibres i no en llegiria gaires, perquè l’escriure em faria perdre el llegir, i no sabria llegir ni escriure.