Introducció (aquesta introducció pertany a l’edició de 1970)
El Crist de la solitud
Escriure un pròleg per a glossar el poema “El Crist de la Solitud”, l’obra pòstuma de l’inspirat poeta falsetà, en Salvador Estrem i Fa, no esdevé cosa fàcil per la senzilla raó que la nostra ploma no és prou àgil i docta per a comentar les rimes mestrívoles, sonores i entranyables del magnífic cantor de les terres prioratines, aquesta comarca pintoresca i acollidora redossada per la serra d’El Montsant; aquesta llenca fecunda del camp tarragoní en la qual el cep de rància raïmada, l’ufanós i productiu avellaner, la pròdiga olivera, l’ametller i els arbres fruiters en general – juntament amb les riques viandes de l’horta exuberant – forgem també, un poema bucòlic bellament protagonitzat pel corn de l’abundància.
Però els familiars del malaguanyat amic i llorejat poeta i amb ells, el “Centre d’Estudis Fasletans” – reeditor del poema – ens preguen de donar un Déu vos guard als lectors d’aquest poema prioratí, i nosaltres sensibles a tan galant i cordial requeriment – lligant-nos la manta al cap, com vulgarment resa l’adagi – intentarem llençar-nos a la brega, no sense invocar d’antuvi al Crist de la Solitud que ens il·lumini per tal d’esvair la boira amb què haurem d’enfrontar-nos a través de la ruta a recórrer.
La darrera volta que dialogàrem amb l’amic Estrem i Fa, fou a redós del Grup Escolar i en la part alta de l’edifici on estava organitzant un petit museu comarcal. Ens mostrà, entre d’altres coses, els fragments de les creus de terme sacrílegament enderrocades i per ell amorosament recollits com un doble desagravi al signe de la Redempció i a l’art de bella estampa. I en el transcurs del col·loqui, ens assabentà que estava preparant el poema “El Crist de la Solitud”, assegurant-nos que a través de les seves rimes, hi bategaven l’ànima del poeta i l’amor entranyable al terrer prioratí. Això succeïa el mes d’agost de l’any 1935.
No tornàrem a veure’l. La mort d’una manera violenta i dolorosa, havia parat els batecs del seu cor amorós, estroncant el ritmes de “Les hores dolces” i emmudit les cordes del seu llaüt en plena florida. I fou en rebre la trista nova del cruent eclipsi, que amb l’esguard entelat per la rosada de l’ànima, espontàniament associàrem el record de la creu de terme, de “El Crist de la solitud” i de la creu amb la qual l’amic havia pujat al Calvari per a rebre l’abraçada regraciadora del màrtir del Gòlgota… Perquè com bé rima el poeta
la vida vera i pura
comença quan acaba la vida del món trist,
per assolir aquella, escala és ben segura
la Creu de Jesucrist.
Més tard llegírem el poema “El Crist de la solitud” i tal com ens havia dit el seu autor, a través de les seves polides i eloqüents estrofes, hi alenen l’ànima del poeta i l’amor a la geografia prioratina.
Constant romeu en Salvador Estrem i Fa, havia recorregut tots els indrets d’aquesta comarca un dia pròdiga i gloriosa; havia posat el peu als altívols cimadals i a tots els pobles i llogarrets que, dispersos, somriuen per les valls o arran del cingle; sabia de memòria el curs dels rius i torrenteres que solquen les planúries; podia donar compte de la producció agrícola de cadascun dels sectors prioratins, més o menys privilegiats; coneixia a fons les tradicions, les llegendes camperoles i la història dels monuments comarcals i ben sovint havia deturat el pas per a contemplar les ruïnes venerables del monestir de Scala-Dei, entre les quals imperava la creu del Crist de la Solitud que havia de protagonitzar el seu poema d’ampla volada espiritual i panoràmica.
Però al marge de la visió del conjunt topogràfic o territorial, amb tota la varietat dels seus trets més característics, a Salvador Estrem i Fa li plavia la contemplació de les belleses de la natura per a copsar els batecs de l’ànima del paisatge i era amb goig que reposava l’esguard damunt del fistonat plomall d’una alzina centenària o sobre el seguici dels àlbers riolers que voregen el llisquent reguerol; l’enlluernava el fulgor de les vinyes maragdianes sota la besada del sol de migdiada; l’extasiava l’esplendor de la flora amb tots els matisos de l’arc de Sant Martí; l’admirava el clàssic perfil dels masos confinats en la llunyania, per les frondes i les terres de conreu; cofoi s’endinsava per les humils barraques ací i allà estratègicament espargides, per a garlar amb els rústecs conreadors i fer un xarric de xarel·lo rejovenidor de la sang i artista per temperament, es lliurava, afanyós, a les enquestes arqueològiques i a l’estudi de lres relíquies artístiques.
Així, doncs, no ha de sorprendre al lector que Salvador Estrem i Fa – poeta de soca-rel i contemplatiu per excel·lència – a través de les rimes del seu poema, faci gala d’una admirable expressió de concepte bellament plasmada per la galanor del seu potencial retòric, sempre mascle i candent.
Molts dels prologuistes a través de la glossa, acostumen a subratllar o transcriure alguns dels fragments, al seu entendre, més reeixits. Però nosaltres renunciem a seguir-ne l’exemple. En primer lloc, per creure que tot el poema es manté a un mateix nivell d’inspiració i maduresa poètica i després perquè opinem que correspon al lector el descobrir les belleses que l’obra atresora.
Direm, finalment, que una vegada més, ha fallat el proverbi en el sentit que ningú és profeta a la seva terra. El record del poeta Estrem i Fa, no solament es manté viu entre els falsetans, sinó que l'”Agrupació Fotogràfica” de la vila ha il·lustrat i perpetuat amb un meravellós enfilall de policromes diapositives, tot l’anecdotari més destacat d'”El Crist de la solitud”.
aquest Crist que tu cantares
reverent i amb emoció,
aquest Crist que tu exultares
amb alada inspiració,
perquè, amic, mai no oblidares
que el nom duus de Salvador,
nom sgrat que amb goig glossares
per ser el nom del Redemptor.
Aquest Crist de bella estampa
que soliu i en creu clavat,
el seu cast perfum escampa
dintre el camp d’El Priorat.
A. BALASCH i TORRELL
