III. Companys de viatge
Terra castellana (1935)
En el nostre departament – de tercera, com és natural, i gràcies, – hi vénen, una senyora d’uns seixanta anys, que duu dormint a la falda una nena; una altra que és filla de la vella i mare de la nena; bruna, ulls vius, cara fresca i dents blanques que les fa servir massa sovint per a riure àdhuc sense motiu. Aquesta és l’esposa d’un senyor d’uns trenta anys, rodanxó, amb una panxona que li fa sacsons, una cara plena de galtes i de barbes, amb uns ulls menuts i un bigotet com una taca negra de nazi sota un nas que li serveix per a parlar i damunt d’uns llavis que es barallen per veure quin sortirà més endavant de l’altre. Elles parlen castellà, són de prop de Sòria, vivien a Barcelona i hi van pescar aquell bon Jan que fa cara de no haver vist el món per un forat. El porten a conèixer Sòria, i de primer aniran a Madrid. Quan travessem aquelles terres desolades i muntanyoses de color de paupertat d’abans de Puebla de Hijar, jo, – com sempre, – m’estic abocat a l’àmpit de la finestrella, a desgrat d’allò de “es peligroso asomarse al exterior”. Sento una veu de femella, que en un to nassal em diu: – Es molt trist tot això, oi? Jo sense girar-me contesto: – Si senyora. Però en tombar-me per a oferir-li lloc per guaitar em topo amb el bon Jan de Mataró, tot sufocat, amb la cara com una rosa encesa, que fa compassió, i he de dir-li obligadament:
– Perdoneu: com que teniu la veu tan prima, m’havia cregut que…
– Cadascú la té com Déu vol, senyor.
I en acabat d’aquesta resposta es nega a acceptar un lloc a la finestrella.
Un viatjant alemany que parla prou bé en castellà, també ve amb nosaltres, i ell i una colla de soldats “cumplidos” que són els amos del vagó i seuen, criden i dormen arreu, riuen de l’escena i de l’anècdota, i un dels soldats fuig passadís enllà tintinejant i diu coses als companys amb veu de femella i de nas.
El senyor rodanxó, sembla que s’ha molestat i li ha vingut son. S’ha assegut i fa com qui vol dormir. En tot el departament hi ha un silenci com aquell que es fa quan ha acabat de fer vent. L’esbufegar de la màquina ha parat, el tren ara corre més fort que fa una estona. Allà al davant es veu una plana verda.
