II. Un dia s’esdevingué que el Crist sofria i sagnava
El Crist de la Solitud (1936)

Un dia s’esdevingué
que el Crist sofria i sagnava,
si tingué un posat rebel,
l’ull encès com una brasa,
si es volia desclavar
i el pit nu li esclatava,
s’anava tornant tot dolç
i per l’amor es donava,
el cos igual que el buscall
d’un arbre que perd la saba.

De tanta sang que vessà
dalt de la creu on penjava,
la terra sentí el fresseig
de la calda gotellada,
i s’extremí dins el cant
d’aquella pluja sagrada.

¡Guaiteu Priorat endins
quina estesa de muntanyes!,
per cadascuna una vall
amb bocins de terra plana,
guaiteu com s’alcen amunt
rere les unes les altres,
i allà dalt el carenar
de la llarga serra blava.

Quin trasbals degué tenir
la nostra terra daurada
sota el fueteig vermell
d’aquella pluja sagrada
que encengué torrents i rius
que inundaren les vallades,
i els plans eren un roig viu
on la sang clapotejava,
i era tant puixant l’esquitx
que plovia sang morada
damunt els arbres i els horts
i damunt la vinya clara.

No hi hagué ni clot ni cim,
ni rost, ni roca, ni marge,
que no fossin amarats
per la sang que degotava
dels peus, de les mans, del pit,
i de la testa inclinada
del Crist de la Solitud
que de tant amor sagnava.

I la pluja féu saó
en el cor de la muntanya;

la terra hagué un tremolor
com el d’una núvia blanca
dins la flonjor dels llençols
quan l’amor ve que l’abraça,
en sentir lliscar la sang
en el moll de les entranyes.

I aquella sang la collim
en el sarment que es decanta
quan ve el setembre tot ros
amb un sol que fibla i balda,
i en les vinyes groguejants
hi ha cançons i abraçades,
i petoneig dels fadrins
a les galtes vellutades
de les donzelles del camp
que esclaten flors de rialles,
et parlen que ni cantant
amb veus sonores i clares,
i tenen el cos bonic
com els cantirons de l’aigua.

I aquella sang la bevem
en nostres fonts argentades,
en els horts petits i ombrius
prop les verdes barrancades,
dintre les viles humils,
al sòl d’avall o a la plaça,
als rius de color blau cel
que davallen rondinaires
de Siurana i del Montsant
amb un joc de ziga-zagues.

I la donen als petits
les dones que ja són mares,
obrint les roses dels pits
ratllats de venes morades,
se’ls posen arredossats
entre els braços i la falda,
i els veureu amb quin delit
a les mamelles s’arrapen
amb els dits blancs i menuts,
amb les galtes setinades,
el cabell nou, rinxolat,
uns ulls que riuen i ballen
i uns llavis molsuts que van
prement els mugrons que ragen.

I aquella sang la guaitem
quan el solell s’acovarda
i es vol decantar vençut
rere una serra morada
encomanada del groc
d’una boirina daurada
que s’esvaeix poc a poc
com un dia que s’apaga.

Les postes del Priorat
són totes ensagnantades,
cada dia diferents,
cada dia renovades,
color de terra i foc,
de vi bullent que s’escapa
d’entre uns núvols esquinçats
que es desfan a banda i banda,
com dogues fetes estells
d’una gran bóta esventrada.

La terra del Priorat
és un eixam de muntanyes,
muntanyes color d’aram,
d’aram i d’or i de plata;
unes tenen el cim blau,
altres la cresta morada,
i totes uns claps de verd
on la vinya viu en calma,
voltats d’un fosc garrigar
de fonolls i d’olivardes,
farigoles, romanins,
gavarreres i argelagues,
el groc rogenc del fenàs,
l’espígol com unes llances,
aquí unes miques de bosc,
allà un tast d’alzines blanques,
i al damunt un cel estès
d’una blavor feta calma;

cada vinya té al sarment
la quietud enganxada,
que no aviva sinó el vent
o la pluja platejada,
o el tro que rodola endins
de la blanca nuvolada;
cada vinya té un pagès
que és sol i conreua i planta;

és la solitud del crist
que sua, sofreix i canta.

El Crist de la Solitud
és un crist eixut i magre,
si el voleu veure, no cal
que guaiteu dins l’hort dels frares,
en l’apagat monestir
de la vall soliua i blava,
amb filagarses de sol,
entremig de la brancada
florida de quietud,
amb un resar d’aigua clara,
amb miolars de guineu,
flauteigs de merla endolada,
flaires de farigolar,
de romaní i d’argelaga,
i amb castells d’heura en els murs
avarament arrapada;

si el voleu veure, no cal
que aneu cap aquella banda.