II. El salt a fora
Terra castellana (1935)

De Mora fins a Faió, l’espectacle és d’un fons igual, tret d’una plana que hi ha entre Vinebre, que es veu pla a banda dreta, i Flix, que ve més amunt, dalt d’un pujol voltat de riu.

Faió. La impressió que hom experimenta en aquell lloc, només us l’expliqueu els que alguna vegada heu sentit l’absència de vosaltres mateixos. Cal esforçar-se a trobar-hi un gust; però si el vostre poder d’imaginació no us falla, en mig d’aquelles muntanyes calcinades, dins la pregonesa d’aquella quietud on es fa perceptible el més lleu soroll, sentireu el crepitar d’una foguera immensa i devoradora que ha passat i ha deixat despullada aquella vall per on el riu tot passant rondina un poema dantesc com un cant que ressonés entre terres d’infern. Si esguardeu fredament, amb una fredor geogràfica, aquella estació de Faió, haureu d’afirmar que té posat i ambient de lloc fronterer. Hom no sap el què pot venir més enllà, i mentre el tren s’arrossega panteixant per deixar aviat aquella conca, tot i que malgrat la tristor i el desolament que hi heu sentit, us ha plagut com a fesomia nova del paisatge, un pren la cobejança d’uns contorns més vius i més alegres.