I torna la cançó
Instants (1932)

Quan a l’Orfeó Capsanenc li fóu imposat el silenci, cada llavi adés obert a la cançó, es cloïa, i dins el cor de cada cantaire hi entrà aquell esglai, aquella desolació que hom sent en veure’s arrabassat un tors, només, de tot allò que pot en la seva vida fer-li els moments més dolços.

Tanmateix, però, per a saber comprendre abastament el que val una cosa, cal perdre-la; cal sentir-se’n, només – si es vol – privat.

Tots havíem estimat l’Orfeó i les cançons, cadascú a la seva manera, però potser no gaires ens adonàvem de la importància que tenia la nostra institució i la força artística i moralitzadora que ella exercia.

Cada individu en particular i tota la vila en general, – les salvetats no compten – trobava en l’aigua clara i ressonant de les cançons, el gust refinador del propi sentiment, la dolçor de l’amor de germania que estreny amb suaus lligams invisibles, la força de l’allau depuradora de la seva educació individual i col·lectiva.

Ha calgut que la cançó s’apagués de sobte i per un temps, per a que tots ens donguéssim compte de la solitud, de la desolació, del fred intens que restava al voltant nostre, per a que tinguéssim esment que se’ns feina l’ànima a trossos i comprenguéssim que sense ella no podíem viure amb claror als ulls. I en el silenci del nostre llavi clos, hi havia la tremolor del captaire que vol demanar una caritat per l’amor de Déu, i en la boira del nostre ull mig tancat i lluïa la llàgrima del qui plora les amors perdudes.

El nostre llavi no s’obria sinó de tant en tant per a preguntar-nos els uns als altres: – Què farem, ara? – I la nostra veu amb aquell to dolorós de l’indecís, queia dins el buit i es fonia repetint la mateixa tonada: – Què farem?…

Cadascú de nosaltres ha sentit la gelor de l’enyorament dintre seu. Tots havem enyorat el nostre Orfeó i les nostre cançons voleiadisses, i cadascú a la seva manera. Tots hem adeprés el que valia allò que se’ns fonia dins el cor.

I, heus-ací que, fa uns dies, sortia el sol i teixia clarors d’or damunt la vila, s’obrien les finestres a la frescor matinal, les flors hi eren enjoiellades, i els fadrins i les donzelles es donaven el bon dia i la bona nova amb el llavi encés i l’úll desclós perquè sabien que tornava la cançó.

I la cançó tornava. I aquell estol de cantaires que la dissort havia destriat, talment una remada perduda sense el pastor, tornava a arredosar-se al vol de la figura esvelta i noble del mestre qui els rebia amb els braços oberts i el cor bategant de joia.

Les mateixes cares; tots els mateixos sense mancar-n’hi ni un. Els duia la fe, els duia l’amor, els duia la terra.

I la cançó tornava, i tornava a les mans pures i blanques de les donzelles, com una toia de flors acabada de collir al jardinet de casa, al jardinet de les nostres amors i de les nostres esperances. I la toia de flors es desfullava com un somriure, d’enmig d’aquell somriure n’eixia una vareta màgica que com ala d’ocell volava en les mans del mestre enlaire bressolant.se, i els llavis s’obrien els cors, i els ulls desperts de tots guaitaven la llum que tornava perquè tornava la cançó.