I. Sortida
Terra castellana (1935)
Una de les coses passades, dels fets pretèrits de la nostra jovenesa, que vivien gairebé esfumats en la calaixera dels nostres records, era aqueixa estesa de camí que hi ha entre la nostra vila i la capital de la República d’Espanya.
Ara hi tornem. El ràpid, acaba de sotraguejar en sortir de l’estació de partença, els encreuaments dels raïls, i aquell catric-catrac descompassat, ens encomana un dolç alleugeriment que ens fa sentir àgils. Ha emprès una velocitat diabòlica per la gran vertent que finirà en trobar l’Ebre, i remou la terra eixuta de la via, fa tremolar la terra del camí i fresseja els canyars d’uns camps que ens són coneguts i que malgrat el fet de la coneixença, ens criden a treure el cap a la finestrella. Tot passant, esguardem sense recança als avellanars verd fosc i les vinyes ufanes picades de blau i íntimament oferim un adéu a aquelles noies que esperonen i esguarden el pas del nostre comboi amb els ulls esbatanats per un delit d’imitar-nos. Fem adéu a aquells ceps de les nostres angúnies que ara han rebut tots l’abraçada d’una noia i mouen els pàmpols en els sarments que es donen dòcils a la carícia del vent. Tot esguardat aquesta terra nostra que s’acaba, pensem en els seus set colors, en l’ardidesa dels seus conreadors que broden els plans, i ombregen les valls, i escalen les muntanyes, i són els artífexs d’aquelles escalinates de marges on monumenten els ceps i els arbres. Tasca feixuga, tasca d’herois, la dels camperols de la nostra terra que s’embelleix amb el seu esforç.
El tren s’atura a l’estació de Mora la Nova que té una color barreja de taronja i estalzí; s’hi poden beure refrescos tebionets per a tenir més set després. El solell hi cau, la terra bull i l’aire hi és espès. Al davant, una aspra i agosarada serralada, sembla que us vulgui barrar el pas; el qui mai no l’ha travessada, no s’explica com pot ésser, però quan el tren ha fet trontollar amb ressons metàl·lics la baranda del pont de l’Ebre davant Garcia amuntegada en un pujol groguenc de l’altra banda del riu, el viatger s’adona i és corprès del més bell espectacle de tot el camí. El tren fa el camí distint del del riu Ebre. Sembla que l’un a l’altre es diguin: – Tu vas, jo vinc. El riu camina tranquil avall cap allà d’on nosaltres venim, i nosaltres sense separar-nos d’ell esbufeguem amunt d’on ell davalla, i aquest magnífic joc d’anar i venir, es produeix dins un marc d’encrespats roquissars, de muntanyes alteroses que de vegades sembla que se us aboquin al damunt i que en l’estret Pas de l’Ase diríeu que duen intents malèfics d’escanyar-vos en el camí. El paisatge té els horitzons estrets i cada vegada més, es fa més distint de la terra que hem deixat. Tot té una aspror estranya. Llevat de les estretes ribes amb uns horts petits i uns fruiterars i unes oliveres d’una verdor fosca, dins els quals hi grinyola unes sínies de catúfols de terra cuita; les muntanyes, les puntes rocoses dels cims, les raconades de bosquina, i l’ocre d’unes timbes afuades a l’aigua lletosa del riu que les reflecteix, tot té un posat sever i feréstec que emociona.
