I. El crist de la Solitud és un crist que fa basarda…
El Crist de la Solitud (1936)

El Crist de la Solitud
és un crist que fa basarda,
us corprèn si l’esguardeu
dalt la creu abalançada.

És un silenci eloqüent
qui l’ungeix i qui l’amara;

el silenci cau del cel
i dels cims de la serrada,
rodola pels comellars,
s’encomana a cada branca
i es fa pregons dins la vall
d’EscalaDei amagada.

En la desolació
viu plantat a l’hort dels frares,
té la cabellera al vent
com un llengoteig de flames;

és un crist d’aire rebel,
és un crist fet per nosaltres,
és cançó, i és flam, i és crit,
diferent de tots els altres;

és un crist prioratí,
és un crist eixut i magre,
moll de sang, color de vi,
cuit pel sol i les ventades.

Dins el buit de la ruïna
del cenobi enderrocat,
flaira un baf de cendra vella
i la sang que la mullà.

En la gran quietud blava
sota l’ombra del Montsant,
penja dalt la creu dreçada
i és bandera, llança i clam.

Té per tota companyia
farigola i romaní,
l’hortolà qui canta i tresca
dintre l’hort del monestir
on ressona el cant d’aixada
amb un dring pausat i fi,
com una queixa profunda
de pecador penedit
que es cava la sepultura,
abrandat del sant neguit
de colgar la carn en terra
quan destorbi l’esperit.

Té per tota companyia
la remor de cada bri,
i l’esbarzer que menja
la terra que fou camí,
el pas del solell i els núvols,
els celatges estrellats,
els vents que fan simfonies,
el fueteig dels aiguats
i el llamp que fereix els ventres
dels núvols amuntegats.

Per damunt les branques grises
d’oliveres en desmai,
estirat tot ert enlaire
té uns delits d’eternitat.

No sabeu si és que allí es migra
tan sol com li han deixat,
o si és que sofreix i prega
per tants fills malavirats;

mes veureu que s’hi redreça
com volent-se desclavar,
el pit nu se li eixampla
mateix que anés a esclatar,
i duu un foc a la mirada
que direu que us ve a cremar.

El Crist de la Solitud
és un crist fet per nosaltres,
és un crist ple de neguits
diferent de tots els altres;

és igual que el llicorell
que endureix les anyades,
i en remoure’l es fa pols,
i espetega a les solanes,
les pluges el fan suau,
i treu drings de les aixades
i fa encendre el raïmar
que és el brull de les trullades
on es cou el nostre vi
que ha baixat de terres altes.

El tenim molt cor endins
arrapat a les entranyes
tots els fills prioratins
escampats a grans remades
per aquests camins de Déu,
mans eixutes i estirades,
bruts de pols de tot arreu,
ventejats de tot mal aire,
en el llavi el gust de fel
del vi amarg d’altres contrades,
rosegats pels dols i els freds
i la fam de totes bandes;

el duem molt cor endins
els que fem les conreuades
amb els estris de la pau,
amb la rella i les aixades,
al costat dels nostres vells
de les mans encartonades
i del llavi eixut i prim
i la testa bronzejada;

al costat dels nostres fills
que ens fan viure d’esperances,
i servant la dolça amor
de les nostres dones clares
que tenen el besar fi,
que són brunes i endreçades
i donen el braç al camp
i donen el braç a casa,
i en obrir-los fan la creu
que si es tanca és l’abraçada.

Quan s’acosten els corsers
esverats de tramuntana,
quan la pluja fa un cant viu
al damunt de la teulada,
quan el llamp és un esquinç
lluminós dins l’alta amplada,
quan tenim festa major
on la joia és desbridada,
quan preguem pels nostres fills
i els que són a l’altra banda,
i els que van perduts enllà,
i els que volen tornar a casa;

quan cantem dintre la vall
o en la groga comellada
i en nostra terra d’aram,
d’aram i d’or i de plata,
hi ha el neguit d’arreplegar
la collita ben guanyada;

quan plorem els nostres morts
o ens puneix la pedregada
i ens sentim alacaiguts
per un cop de mala anyada,
el Crist de la Solitud,
que és un crist fet per nosaltres
i és fet llum i brasa i crit,
diferent de tots els altres,
el veureu que aixeca el cap
amb la cabellera en flames,
i us esguarda fit a fit
amb el foc a la mirada.

Part damunt les dolces branques
d’oliveres en desmai,
el veureu tot ert enlaire
abastant el Priorat,
el veureu com es redreça
com volent-se desclavar,
li lluu el pit que se li eixampla
en un ample panteixar,
es debat en rebel·lia
i alça un crit al comellar:

– Pagerols de raça forta
d’un terrer color d’aram,
de muntanyes d’or i plata,
i la vinya flamejant;

¡dins la gran quietud blava
m’heu deixat abandonat!

Só el Crist de la Solitud,
sóc un crist fet per vosaltres,
sóc bandera, llança i clam,
diferent de tots els altres;

esquinceu aquesta pau
tan callada a l’hort dels frares
i dueu-me arreu ben alt
per les serres i vallades;

feu-me entrar als erms desolats
i a les terres regirades,
que jo duc el vi i el pa,
el consol de les anyades
i el foc que en l’entranya viu
d’aquestes terres daurades.

Dueu-me per tot arreu
com una bandera enlaire,
que vull veure aquells camins
que ara pugen ara baixen,
fressats pels exiliats
que són lluny per totes bandes,
i ara esperen per tornar
la bandera en flam alçada.

Feu-me entrar, prioratins,
pels vostres camps amb vosaltres
i encendré tots els camins
perquè puguin tornar els altres,
que els camins del Priorat
tenen un encís encara;
l’estel blau del romaní,
el groc viu de l’argelaga,
la ginesta flamejant
que fa olor d’aire de pàtria,
i aquelles gotes de sang
de l’esbarzer qui s’allarga,
entrebancs dels vianants
que en duen al peu la nafra.

Dins la seva quietud
els camins són vius, encara,
i ara esperen la virtut
de l’amor que s’encomana
per què hi posi la claror
d’un verd nou a cada banda.