Fugir
Terra castellana (1935)

Fugir, quan hom no fuig d’una persecució, quan hom no fuig posseït de la por d’una malifeta, quan hom no fuig de la fam o la misèria, és sempre una cosa que us proporciona una certa mena de plaer. Fugir i abandonar totes aquelles coses cares; la casa, la vila, els parents, els amics, tot el que us és familiar i que inevitablement teniu present cada dia, és bonic, és bonic quan es té l’esperança de tornar als horitzons que us volten, amb els ulls plens d’uns altres horitzons. Fugir i deixar la monotonia de l’obligació diària del treball que tots exercim per una necessitat, forçosament, i oblidar-vos-en, i viure uns dies en la creença que res no us ferma a res, us dóna la sensació que us neixen unes ales als flancs i que se us en duen enllà en un vol d’optimisme, com cap a néixer de nou a una altra banda, amb una set d’amplituds insadollable.

L’home que davant un viatge a realitzar, d’un viatge d’aquells que no tenen pena ni glòria, no se sent posseït d’una joia infantívola, ni experimenta la sensació d’un intern renovellament espiritual, no creiem que sigui un home ben acabat, perquè l’home massa home, massa severament home, que quan ha arribat a vell d’anys no ha viscut un nombre força considerable de joventuts internes, gairebé gosaríem a dir que no ha viscut.

En tota mudança hi ha un plaer.