Escornalbou
Les hores dolces (1920)

Al gran patrici català n’Eduard Toda

Camí del cel s’enlaira altiva i orgullosa,
els núvols l’emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l’ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.

Princesa entre les altres, de nostra Catalunya,
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat;
al Canigó somriu-li, que cap amunt, s’allunya…
i el Pirineu li sembla que d’ella s’ha prendat.

Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d’ahir i les de demà;
com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerra,
¡qui sap si rere d’elles hi has vist molt més enllà!

Quan escalava amb joia ta cima encastellada,
ses pedres me parlaven del nostre bell passat,
i em deien condolides. – ¡Prou heu cantat les altres!
¿Per què encara els poetes a mi no m’han cantat?

Digueu-li al nostre poble, que jo so testimoni
que els Berenguers i els Jaumes, ses aigües domenyant,
llençaren sos navilis pel mar Mediterrani,
per fer-li a Catalunya sos horitzons més grans.

Digueu-li que cenyia ma testa venerable,
quan pesà a Catalunya el jou dels musulmans,
aquella mitja lluna que els comtes trossejaren,
si d’ella fou mestressa durant un grapat d’anys.

Que si en la nostra terra, que ha parit prínceps nobles,
s’ha vist alguna volta tornant vermell el fang,
fou quan aquells lluitaren amb els fills de Mahoma,
que fets cadàvers, queien, tenyint la pols de sang.

Fou quan n’Anfós pujava les roques de ma falda,
dansant ses mil espases, roentes pels espais,
i veia Catalunya del jou ben despullada,
quan la Creu va posar-me, de Berenguer heretada,
i feta estelles queia la lluna, cap a baix.

N’Anfòs el Cast, alçava damunt de les muralles
un temple on s’hostatjava el Sant i el Cavaller,
que en lluita per la Pàtria, s’aparegué a son pare,
i al demanar-li ajuda, Sant Jordi la hi dongué.

I si avui és Sant Jordi patró de Catalunya,
on començà a ser-ho, fou dalt del meu balcó,
digueu-ho que ho entenguin, per que jamai m’oblidin,
i em vinguin a fer festes i a dur-me una cançó.

Els savis, ja els ho diuen, però són lluny del poble,
vos sou entre ells parlant-los i els ho expliqueu mellor;
digueu que aquí florien les flors d’una cultura,
la flor de la noblesa i un llir de religió.

I quan això escoltava, suau bleix de les onades
em feia una carícia que em fresquejava el front,
i encar elles mostraven el rastre d’uns navilis,
que un altre temps lligaren un món a un altre món.
…..

Jo he sentit en ta testa, la olor de casa nostra,
amb flaires de ginesta, perfums de romaní,
i em deien amoroses les flors de Catalunya:
– Allà on no ens vegis créixer, no hi niuis pas, allí.

Aquests perfums que escampes amunt de l’ampla volta,
que et mostra, sadollant-se de llum, son blau mantell,
són l’esperit d’un poble que encara viu i espera,
i forja en ses encluses les lleis que vol per ell.

No ploris, Catalunya, si uns lladres trossejaren
la teva gran corona, en tos mateixos peus,
encara et resten joies, de Déu sublim ofrena,
i portes per diadema, els monts dels Pirineus.

I no vindrà altra volta a trepitjar tes terres
aquella raça innoble de feres i botxins;
som forts tos fills encara i ensorrarem sos passos:
aquells que ahir et traïren, l’infern els crema dins.

Sospesa al cel, et guarda la dolça Moreneta,
Escornalbou va dar-te un dia, ben armat
un Cavaller que et lliura del drac, d’un cop de llança;
¡ai, si clavar poguera la llança a un altre drac!

Però ets prou forta encara, tes arts no són malmeses,
pel món vola ta ciència ses ales estenent,
la teva gran cultura l’han duta a llunyanes terres,
aquells que en el cor senten neguits d’enyorament.

De l’altra banda et miren els que han passat l’Atlàntic;
els que en tos braços viuen, l’amor per tu, no els dol,
que el sacrifici esperen si han de tornar a defendre’t,
i si arribava l’hora, no serem un tot sol.

D’Escornalbou, ¡oh Pàtria!, muntat en ses altúries,
en nom dels que alletares, jo et faig el jurament,
que viuràs sana i forta, que seràs rica i plena
mentres ta raça canti, mentres viurà ta gent.

El Canigó t’ofrena ses flors i aigües gemades,
el Montserrat és reina de tots els teus fidels,
el Pirineu eixampla sos braços per guardar-te,
Escornalbou te signa la volta dels estels.

Escornalbou i Agost de 1919.