Enyorança d’unes flors
Instants (1932)

Móra d’Ebre ha sabut honorar i glorificar un seu fill, un escultor que malgrat i morir jove té dret a – si més no – aquella glòria de que gaudeix, no regatejada pes seus conciutadans. El seu monument s’aixeca enmig d’una alta plaça de la vila de l’Ebre.

Si tenim el goig d’haver cooperat amb un modest, però veritable i sincer resforç, a l’erecció d’aquell monument, encara no teníem, no havíem tingut, fins ara fa uns dies, el goig de contemplar la resurrecció en pedra, de Juli Antoni.

La plaça en el capvespre tenia una expressió d’intimitat, era amarada de frescor de riu i d’oreig, quieta, silenciosa, era plena, és plena de monument, de la serenitat d’aquell immortal qui es corona de glòria als peus, podríem dir, de la matrona qui la simbolitza.

El monument, però, enmig de la plaça, és com una bella flor en ple desert. La plaça no té arbres i les estàtues s’aixequen en el pedestal que sembla una gran soca de pedra que neix de la pedra, de les lloses artificials de la plaça que cada capvespre deu tenir la foscor del riu, de l’oreig, i d’aquelles nois boniques i gracioses que Juli Antoni estimaria tant, però que no té la carícia frescal d’uns arbres ni d’unes plantes.

Si no ho tenim mal entès, algú demanà de tancar aquell monument en un reixat de ferro que el voltés. Horror! Pedra i reixats de ferro! També creiem que d’altres demanaren unes cadenes com les que volten el monument del general Prim, a Reus. Quina tristor! Cadenes i pedra! Quina sensació de llibertat podeu mai experimentar davant de reixes i cadenes?I aquelles reixes i cadenes han de servir perquè els infants no profanin el monument?

Precisament a l’hora que nosaltres esguardàvem el monument l’única nota viva i dringant que li feia companyia eren els cants d’uns infants que hi eren enfilats i que en aquells moments podien ben bé substituir l’alegria d’unes flors, fent-ne més suportable l’enyorança.

Perquè al voltant del peu no hi ha com una rialla, una mica de jardí i unes flors?

El rostre del monument i el de la matrona, no semblarien tant de pedra amb la companyia de les noies boniques, i dels infants, i de les flors.