Els xiprers
Instants (1932)

A l’Abdó Barceló i Ciurana

Ve bé de recordar, avui que entre els traspassats i nosaltres, els vivents, hi ha una mica d’amor que ens lliga, la simbòlica figura dels xiprers.

En aquests dies de remembrança i d’oració pels qui davant nostre s’han diluït en el misteri de la inconeguda i eternal estada; en què la terra és, de jorn, amoixainada per la dolça tebior d’un solell pàl·lid , i de nit argentada per la bruna claror d’una lluna malalta; en aquests dies que pel damunt de les vinyes de color d’or vell, i de les muntanyes de color d’ametista, i dels boscos somniosos i plens d’encantament, vola com una ala lleu la cançó dels senys de tots els cloquers i el respir eòlic s’enddu la plegària de tot llavi eixida, potser ningú no ens podem lliurar de la visió d’un cementir. I no solament del cementiri del nostre poble, sinó que l’afany imaginatiu nostre, va més enllà, en troba de nous, i fins tot prenent elements diversos d’aqueix o d’aquell, o del de més enllà, en crea uns altres d’inexistents. Però tothom, tothom qui s’hagi imaginat un cementiri, l’haurà pogut concebre diferent en tota mena de conceptes: grandària, situació, riqueza, sumptuositat… més, ningú no el podrà concebre sense uns xiprers.

El cementiri de la meva imaginació i el que pot més fàcilment portar-se a la realitat, és molt humil. Són quatre parets totes amarades de silenci, de solitud, i d’austeritat. Dintre d’aquestes quatre parets, terra, no més que terra i xiprers. Clar que la meva imaginació pot crear cementiri de tota mena, com tota mena de coses, però jo estic enamorat d’aquest, aquest és el meu i no en vull d’altre, per què en realitat, jo sóc un pobre mortal qui com un rei, com un savi, com un potentat, en entrar allí dins no sóc sinó cendra – igual que ells igual que tothom – i la vanitat d’una tomba que s’elevés sumptuosament, pomposament, orgullosament, damunt la meva despulla i en aquells moments en aquell lloc, fóra una vanitat ridícula, més gran que les que hauria jagut en vida entre els homes.

Terra i xiprers. Damunt de la porta una creu, una creu sola per a tots. A dintre, terra i xiprers.

Us haveu fixat ben bé en els xiprers dintre dels cementiris? Són tot un símbol. Són tot un procés. Ells tenen la mort als seus peus, ells arrelen en l’entranya dels morts, viuen de la seva saba i damunt dels morts creixen, creixen, s’aixequen enlaire rígids, serens, constants com convençuts de la seva tasca del seu deure de pujar; flexibles d’una flexibilitat que no és mai una abdicació del seu ideal d’elevació; amb una lleu, prudent, i humil acotament de testa en el cim, que els lleva allò que pugués semblar un orgull i no és sinó una reverència, una salutació a les altúries. Com més amunt veureu que s’aixequen, més tendres, més suaus, més pures són les seves branques. No heuen la pols de la terra com les del peu, ni tenen la seva rustiguesa.

Jo he arribat a pensar – Déu em perdoni la gosadia – que l’ànima dels morts que s’enterren sota un xiprer… no se separa del seu cos fins que són ben colgats de terra. Llavors el xiprer els xucla l’esperit amb la saba, es queda la saba per nodrir-se’n, pren l’esperit amunt, amunt, per la tendror vital del seu líber, i un cop a dalt l’espolsa amb la darrera branca i l’envia de dret cap al més enllà. Això que no passarà com una realitat, podria passar com a símbol.

Què poca cosa han aprés dels xiprers la majoria dels homes!

N’hi ha que plens d’orgull no admeten que la seva vida brolla de les cendres dels seus morts. La història no té cap valor, no influeix en res la seva vida. Altres, enlloc d’aquella flexibilitat que no vol dir abdicació, heuen una mena de vergonyosa ductibilitat, que mai no sabeu si són ells mateixos o no ho són. Els més, no saben acotar la testa en senyal de respecte, de salutació, de reverència a les coses d’elevació veritable, i per contra, la inclinen servilment davant d’una força que pagui o que pegui. I no diríem d’aquells que mai no han somniat enlairar-se noblement entendrir-se, purificar-se, i que com a bèsties els veureu rebolcar pel llot de la terra, omplint-se d’immundícia.

No sé perquè la vida dels xiprers ha restat gairebé circumscrita en l’àrea relativament estreta dels cementiris. No comprenc per què no n’hi ha de plantats arreu, com de pins, com de roures. No sé per què no n’hi podria haver un a la porta de cada casa, per a que hi topessin tots els éssers racionals cada matí a l’eixir a la llum del carrer; que haguessin d’aturar-se i guaitar-lo, i que sentissin dintre seu una veu, com si fos davallada del mateix xiprer que els digués:

– Mira’m bé. Jo tinc les arrels a terra… – la mort – … Jo pujo a cercar l’altura… – la vida -… Sóc flexible a tota ventada, però no em dono. Jo tinc d’arribar allà dalt… Mira’m ben bé, i pensa amb mí.