Els vius i els morts
Instants (1932)

Benvinguda, diada de Tots-Sants. Diada de tothom. Festa dels morts, i dels vius, que van de bracet amb els morts.

Ara que el sol com una rosa vermella ha decantat a l’altra banda de la serra blava, i un silenci pregon plana damunt de la terra, i els ulls de la nit palpebregen dintre el vel blau obscur de l’infinit… Contempla, germà.

Ara que la cançó de les campanes dels cloquers de totes les esglésies de totes les viles ens duu la veu dels traspassats, i els primers freds de l’hivern que s’acosta ens encomanen la gelor dels morts… Remembra, germà.

Ara que ens trobem endinsats en la nit llarga i quieta amb la companyia amable de la flama feble de la nostra llar, i les castanyes peten al foc, el vi ranci ens enterboleix els ulls, i els nostres avis difunts ens criden a fer via cap a l’altre món pel camí que ells seguiren… Lluita i fes via, germà.

Ara que en cada cor hi ha una mica de solitud i una altra mica d’enyorança, i els nostres ulls ploren l’estimada perduda, el volgut absent, tot fitant la festa que vindrà… Prega… resa, germà.

Resem… preguem pels morts gloriosament, pels morts tràgicament, pels morts vergonyosament; pels morts que ho semblen i no ho són, i pels que ho són i no ho semblen; pels morts que viuen en nosaltres, i pels vius que són morts entre nosaltres.