Els cabells curts
Instants (1932)

No fa molt temps vaig entrar a casa d’un perruquer, i vaig haver-me d’esperar ben bé tres hores abans d’arreglar-me el cabell. En aquell instant, tres donzelles hi acabaven d’entrar davant meu.

Aquelles tres gràcies que més tard foren convertides en tres desgràcies, deixaven relluir en els seus rostres expressius, llurs propòsits, llurs fermes decisions de sumar-se a les que de molt temps havien acceptat pràcticament la moda del cabell curt.

Dues d’elles, ja estaven assegudes en els sillons, i a un prec dels fadrins barbers sobre quina havia d’ésser la tasca a fer, respongueren resoltament tot desfent-se elles mateixes i deixant relliscar avall com una cascada d’or llurs cabelleres rosses, abundoses, formosíssimes: – Talli, talli i deixi’ns el cabell curt, a la moda…

Gairebé totes les dones que he trobat pel carrer amb els cabells curs, m’han fet venir una gran passió de riure. L’ésser, però, testimoni presencial del sacrifici d’aquelles cabelleres vellutades – vellutades, germà Gassol – que es desprenien dolçament rera l’agre cançó de l’estisorada impietosa i profanadora, sense el més lleu gemec, ni la més mínima remor, i queien en terra resignadament, silenciosament com una flor qui mor, em revoltà, i un sens fi de paraules de blasme, volien eixir alhora dels meus llavis tremolosos d’indignació, i per poder, es fongueren totes en una de sola; – perdoneu Ivon l’Escop.-

La donzella qui seia vora meu esperant la tanda pel sacrifici amb un migriure de joia, girant-se vers mi sobtadament exclamà: – I ara… què haveu dit?…

– Perdò, – vaig demanar. – Volia dir moltes coses que hauríeu trobat desplaents i enutjoses; no hauria hagut temps per dir-les totes alhora, i s’han tornat un renec… Perdó! Demés ara tampoc cal que les digui, no hi fóra a temps. Alea jacta est. Ara us toca a vós, donzella, i tant si us plau com no, l’efecte ridícol i antiestètic de les vostres companyes, haveu de dur al patíbol aquest núvol de cabells que us fa tan formosa, per què per damunt de tota consideració i de tota objecció, hi ha una veu imperiosa que crida: – Es moda!… – Es moda; sinònim d’esclavitud.

– Però, no negareu que és una moda molt higiènica.

– No ho negaré, però, pel fet d’ésser moda, demà, abandonareu totes les dones aquesta higiene dels cabells curts, que ara no té res de ridícola per a vosaltres, i que començareu a trobar-li, el mateix dia que en qualsevol altra testa femenina hi veureu el nou pentinat cridat a substituir el d’ara.

– I, tanmateix, trobeu que no escau a cap dona el cabell curt?

– A una sola li escau, de totes les que he vist. No l’he coneguda mai. Me n’han parlat, i l’he esguardada en diverses estampes històriques vestida de guerrer, – potser per això li escau. – Fou una heroïna francesa que morí martiritzada a Ruan, devorada pel foc, i es deia Joan d’Arc; la donzella d’Orleans.

La donzella que en la història de les modes m’hauria donat, segurament una lliçó, no sabent de qui li parlava i fent veure que si, es limità a dir:

– Ja… Està bé…

Ara sembla que tornen els pentinats amb certa abundor de cabell; amb trenes.

Juntament ara que aquelles donzelles, fa poc el deixaren, – pagant amb diner – com una cosa inútil a casa del perruquer, i que ara hauran de comprar-li car. Justament ara que el Pare Sant s’havia pronunciat a favor del cabell curt, d’una banda per l’higiènic, d’altra banda, per què així les dones no excitaven tant les passions baixes dels homes.

Nosaltres, – almenys jo, – creiem que amb cabell curt o cabell llarg, les dones d’avui excitaran en els homes totes les passions imaginables. Són uns angelets tan endimoniats i tan encisadors, i saben tants de secrets per a fer-ho!…

Demés, és molt probable, gairebé segur, que si elles haguessin sabut que no havien d’excitar cap passió en l’home amb aquesta moda higiènica, no haurien sacrificant les seves formoses cabelleres.