El gran càstig
Instants (1932)

Gairebé ens atreviríem a assegurar que l’home no ve al món per esmerçar-se en el treball. Si no fos que quan arriba a una certa edat es dóna compte que un sens fi de necessitats el volten i que les ha de satisfer treballant, és segur que no doblegaria l’esquena ni faria giravoltar el seu cervell per a res.

Si fa no fa, l’home ve al món com un Adam i la dona com una Eva. Els tiren al cap, amb una petxina, l’aigua baptismal i resten tanmateix lliures d’aquell gran pecat d’origen. Però l’home – i la dona tampoc – no resta lliure del gran càstig imposat per Déu als vells pares, – als primers home i dona que col·locà al paradís terrenal amb el manament de no tastar la fruita prohibida, – per haver-lo desobeït.

Aquest gran càstig és una herència que té el seu origen en una poma, i que no s’acabarà mentre hi hagi pomes.

Si tots els que no s’avenen amb el treball sabessin que treballant de ferm fins a l’extinció de la pomera, no els calia treballar mai més, podeu estar segur que la seva víctima fóra enorme i que de tant en tant cauria víctima una perera, un cirerer, o qualsevol altre arbre preciós, perquè el delit d’arribar al gran dia en que ja no caldria complir la pena imposada, no els deixaria distingir, la llei de l’arbre perseguit a mort.

Si no es dóna, però, aquest cas que diem de la pomera, es dóna un altre cas semblant. El trobem ben manifestat en aquella mena d’individus que procuren fer-se ben depressa una fortuna amb els diners de qui siguin o d’on siguin, enlluernats per arribar a no haver de treballar, com més aviat millor, i sense reparar en mitjans de cap mena per a conseguir-ho.

Però el càstig ve de tant lluny i de tan amunt, i és tan gran, tan extens, que tot esforç per gran i puixant que sigui no és prou per lliurar-se’n.

Aquesta és, al nostre entendre la gran virtut del gran càstig: nedes o t’ofegues; treballes o et mores de fam; sues o bé estàs perdut. I això, igual per a tots; cadascun d’una manera o altra.

Què em direu? Que hi ha qui viu sense treballar?

Mireu: jo tinc molts amics – no són, però, companys meus – que hi ha temps fan aquesta provatura de viure sense treballar, i no vulgueu saber els treballs i els malts de cap i les angúnies que els costa.

I els que van a captar per ganduleria? Us creieu que no es necessita un bon esforç per aguantar el pes d’un sarró a coll, i el cop roent del sol de les carreteres que crema més que el de les vinyes i que les fornals de les fàbriques? Us creieu que és poc pesat d’aguantar el mort feixuc d’una ganduleria? Si no ho sabeu, proveu-ho. De totes maneres, és més fàcil de provar de fer el gandul, que de fer el treballador. Ara que, això si; és més aclaparador i molt més trist.

Fet i fet, el qui més hi surt guanyant és aquell a qui no li dol la poma furtada pels nostres pares, – que bé podria ésser una poma per la set; per la set de treball – és aquell qui es dóna amb amor al gran càstig i l’accepta com una redempció.

Perquè ara, imagineu-vos que el bon pare Adam i la bona mare Eva no s’haguessin partit la poma. – I això demostra la seva bona avinença. Cosa rar entre els marits i mullers d’avui. – O bé afigureu-vos que Déu els hagués dit: “No li ve d’aquí. Tant s’hi val. Quedeu perdonats, fills meus”.

De quina manera us sembla que ens pesaria més l’existència; amb el perdó o amb el càstig?

Esborrona de pensar que Déu podia haver perdonat. I per això no va perdonar; i per això va castigar. Per què perdonant, ens hauria fet mal i castigant ens feu un gran bé.

Hom pot dubtar de la immensa bondat del seu procedir amb l’home?

Repareu, sinó, els que accepten de grat aquesta pena, amb quin somriure i quina joia es col·loquem davant l’eterna Voluntat. Aquests són els que no han perdut el paradís, perquè com Adam i Eva en aquell, es troben ells en aquesta terra pròdiga, i aquesta terra, – jo no sé si vosaltres us hi trobeu igual que jo, – és l’altre paradís terrenal de l’home, de l’home satisfet, i l’home satisfet és el qui amb una amor com cal compleix i treballa.

Si tots els càstigs que pesen damunt nostre en aquesta vida fossin com aquest, rai!

Però, un càstig que doni satisfacció i moments de veritable felicitat a l’home, no el pot imposar sinó un Déu.