El Carnestoltes del mal fadrí
La mala collita (1930)

Carnestoltes fredes i el blat a divuit,
¡quants n’hi ha que ballen amb el ventre buit!

Quants n’hi ha que ballen amb el Carnestoltes,
i canten, i riuen, i van donant voltes,

i es pinten el llavi i el nas de vermell,
i es signen la boca, i els gruny el ventrell.

Quants n’hi ha que a casa res no els aconsola
i fugen amb ell a moure tabola;

abracen les noies com qui no fa re
i les petonegen al mig del carrer;

aboquen paraules desplaents a voltes
mateix que els beneits i que els poca-soltes,

i claven la llufa darrera un babau
dient bestieses amb veu de gripau.

Quants n’hi ha que riuen amb el Carnestoltes
i canten i ballen i van donant voltes.

Passa el Carnestoltes i se’n duu el fadrí;
la mare voldria que anés a dormir.

Voldria la mare que no estés per festes,
fins que al camp tingués les feines ben llestes,

la vinya podada i el terrer cavat,
l’horta neta d’herbes, el goret llaurat.

La mare té pena que ell galleja massa
que tot li plau més que el pujar la casa,

que al defora es migra, i li fa por el sol
si sent dins la vila cantar el flabiol,

que per no re hi deixa la tasca encallada
i en fuig tot brunzent com mala ventada.

I el seny li flaqueja al pobre fadrí
que té el gra a la sitja i al celler té el vi.

Però el noi no escolta consell ni preguera,
fica mà als diners de la calaixera.

Res no hi fa que resti la mare plorant;
el vell Carnestoltes se l’en duu dansant,

i dansa que dansa, ha après la follia
del riure banal, la paraula impia,

el tracte cruel i soberguejant
amb totes les dones que engrapa dansant.

Ha après la follia de la cobejança
de la carn bullent que al seu cos atansa.

De la carn que es dóna sense resistir,
com fruita madura que cau al camí.

Ha après la follia de menjar amb desori,
de beure molt vi fins que el cap s’arbori,

i s’enterboleixi fins a perdre l’esma,
i oblidar que ve la Santa Quaresma.

El fadrí no es lleva, resta encara al llit,
el fadrí no es lleva que ha perdut la nit.

Ha perdut la nit i ha perdut els dies
rient i dansant i fent bogeries.

No li plau pas gaire la claror del sol,
que ara, més s’estima l’amor del llençol.

Si gosés, la mare, prou el cridaria
però si ella ho fes, ell flastomaria.

Ha perdut el seny el pobre fadrí
no li plau ni gota llevà’s dematí,

ni prendre l’aixada ni enfondir la rella
llaurant i cantant amb la pastorella

pel mig de la vinya daurada al sol
que porta el pa a casa i dóna consol.

No li plau ni escolta consell ni preguerra
i ell llença el diner de la calaixera.

No el commou que plori, la mare, pensant
que el vell Carnestoltes l’ha perdut dansant.

Ara el mal fadrí no té seny ni esma
i oblida que ve la Santa Quaresma.

El temps que t’emmena al recolliment,
a tenir una mica de penediment.

Però el mal fadrí no es penediria
de llençar els diners i la flastomia

i abraçar les noies al mig del carrer
i petonejar-les com qui no fa re;

d’haver maleïda la claror del sol
tot gustant peresa dintre del llençol.

Ell no vol consell ni escolta preguera
ha buidat del tot la humil calaixera,

i la vinya és tota canyota i agram
i al damunt de l’horta ja hi canta la fam.

Enguany la collita d’aquell mal fadrí
no és ni gra, ni palla, ni fruita, ni vi.

Vagarà tot l’any la seva pastera,
serà buit el trull i la calaixera.

I dintre de casa ja no hi ha caliu.
Torna el Carnestoltes, el crida i se’n riu.

Torna el Carnestoltes i ell va donant voltes
mateix que eles beneits i que els poca-soltes.

El fadrí badalla, no ha menjat res cuit,
però riu i balla amb el ventre buit.