El barret de palla
Instants (1932)

A l’amic Josep Fornós

Ens trobem a ple estiu.

Com amb les xafogors i les humitats de la tardor s’observa en els boscos la gran eixidissa de tota mena de bolets, ara que som a l’estiu, hom veu per tot una groga escampada de barrets de palla que lluen al bat de sol i que han caigut, no diríeu d’on, a col·locar-se en tota mena de cap, tant si és buit com ple, com si és un cap de trons, com si és un cap-cigrany, puix el barret de palla està a l’abast de tota fortuna i pot cobrir indistintament tota mena de cervell.

El barret de palla és avui la tapadora que us resulta més econòmica. Per dues pessetes en trobareu a cabassades. Ja veieu si val poca cosa un barret, que, pel cap baix, us durarà tot un estiu i hi fareu d’allò més goig.

Si econòmicament parlant, val, o bé costa tan poca cosa, estèticament considerat, val encara menys, però.

Jo vaig portar barret de palla. No en portaré mai més. Mai més no cobriré la meva testa amb un objecte tan estrafolari i tan pocasolta.

El darrer que vaig tenir, el doní a la meva egua creient que en faria festa major, cruspint-se’l, i aquell dia, tinguí esment del seny i el bon gust de la béstia, qui al veure-se’l a la menjadora, reculà de primer antuvi, després l’ensumà, i per fi, amb un cop de morre l’esbotzà, el deixà, i amb una suplicant mirada de tendror semblava que em digués: “No m’enganyis Dóna’m una altra cosa que valgui la pena!”…

Avui, quan veig un home amb barret de palla, me’l guaito amb un sentiment de compassió que si ell l’endevinés i vulgués conhortar-me’n, el trepitjaria al meu davant.

Antipàtic, antiestètic, incòmode com cap altre capell, em fa venir mareig, no de durlo al cap, sinó de veure com hi ha qui el porta.

Jo comprenc que hom porti gorra, barretina, barret tou, o bé el cap alloure. Totes aquestes menes de capell, us les podeu deixar tranquil·lament al penjador, o damunt d’una cadira refiats que no passarà res si sense adonar-se’n s’hi asseu un individu el pes material del qual sigui de consideració; però si es tracta d’un barret de palla, ja esteu servit; s’escalfa cruixint sordament, fa riure a tothom qui ho veu, i per aquest fet esdevé un barret de rialles que ja no podreu portar mai més, ni lliurà al sol, ni hi podreu comptar quan res no tindreu a fer, les diminutes caguerades, color marró, de les mosques, que haurien fet la vostra distracció donant a les vostres ungles l’entreteniment, higiènic i antihigiènic alhora, de rascar-les, ni amb els dits el podreu tustar tot xiulant ensems, simulant una petita orquestra de flauta i timbal, ni cap ruixat us el farà enganxadís al tacte quan saludareu a algú, el dia que plogui.

La gorra, la barretina, el barret tou, us serviran de borsa, si cal, i hi encabireu el que us convingui. El barret de palla, no. Aquelles tres prendre us cabran a la butxaca si voleu. El barret de palla l’haureu d’aguantar sota l’aixella o bé penjant a la mà com si fos una capsa de cartró.

De més a més, no té en cap testa, la llibertat de les altres peces anomenades, les quals prenen sempre la forma del cap, sense que resultin per a ell una nosa; us les tireu avant, enrera, un dit a l’esquerra o bé a la dreta, les duieu dretes o amb un lleu decantament i mai no resultareu intelegants del tot. Els dies de vent fort us les claveu fins a les oralles i esteu segurs de que a ningú no divertireu amb el còmic espectacle d’haver de corre rera d’elles amb un pam de llengua fora.

El parret de palla no té sinó una posició en el cap. Aquest no hi pot entrar més que d’una manera com si es col·loqués dintre d’una capsa. No admet cap decantament sense donar al vostre conjunt indumentari una nota desplanet de desjecteria. No haveu vist mai corre cap individu rera un barret de palla que el vent fes rodar arrencant-li aquelles sordes queixes de capsa de cartó maltractat per un aprenent de botiguer?

Si jo fos un Eolus, condemnaria, en vida, tots els que duen barret de palla, a córrer constantment rera seu… Quin tip de riure m’hi faria!…

No fa molts dies la casualitat em posava davant del barret de palla més estrafolari del món, que semblava haver caigut damunt la testa de l’home més enza que jo he vist al món. I jo pensava: “Ve’t ací un figurí a exhibir, que podria donar com a conseqüència la desaparició del barret de palla”.