Difícil d’acontentar
Instants (1932)

Tots aquells que vivim de la terra, i vivim a la terra; els agricultors, els pagesos, els de l’ofici més nobles, més bell, i que malgrat tot – si hom viu com a pagès – és el que menys i menys fortes sotegrades morals dóna, i més gaudis i plaers proporciona… els pagesos, repetim, l’única mena de gent que canta quan treballa, la gent forta, la gent franca que duu la claror del dia en l’esguard i la dolçor de la fruita en els llavis, la gent que acota la testa als terrossos i pot alçar-la amb noble orgull ben en l’aire estem d’enhorabona.

Ha nevat!…

Nevar, vol dir moltes coses per un bon pagès; vol dir molt amb poques paraules; vol dir, “any de neu, any de Déu”.

Ha nevat, però, abans que nevés, ha plogut.

Jo no he cregut mai en la vella dita, corrent entre la nostra gent i de la qual hom fa ús per a designar que un escolta sense parar-hi esment, una cosa o altra que se li digui; un consell, un advertiment…

Quan això s’esdevé, sentiu que diuen: “Mira, aquell, s’ho escolta com qui sent ploure”.

Haguéssiu vist els pagesos amb quina atenció escoltaven la música de la pluja i el seu clapoteig en les lloses del carrer, i en sabien distingir els seus creixents i les seves minves!… Els haguéssiu vist amb quina golafreria per darrera els vidres de les finestres contemplaven encisats el blanc espectacle lluminós de la neu, i com amb l’esguard seguien el camí descencional de cada volva en el seu giravoltar indecís, fins que arribava a terr!

Aquella pluja, era una saó enyorada ,era la fretura dels seus camps, era la vida que tornava del cel per aquells ceps decandits i aquells arbres que ja no podien més i s’anaven morint de sed.

Aquella neu, era ni més ni menys que aquella pluja. L’única diferència era en l’espectacle. La pluja és un espectacle natural. La neu sembla cosa de teatre; fa més bonic; és un espectacle amb més aparatositat, si bé natural també.

Davant la neu que queia silenciosament i amb dolçor, el rostre del pagès s’anava abrandant, amb un guspireig de joia i clamava encisat: – Ja n’hi ha un pam!… Ja n’hi ha dos!… – Però aquesta vegada la cosa anava de bò de bò, i arribà als tres i als quatre i passà més enllà, i la cara del pagès es tornava aspra, no guaitava pel finestró, i el sentieu: – Ja n’hi ha prou!… No hauria de nevar més!.. Se’ns trencaran les rames dels arbres!… Entre poc i massa, de les coses!…

Els pagesos ja no estaven tant joiosos com de primer.

Direu que és difícil d’acontentar un pagès?… No, no és difícil. El que hi ha, és que essent el que més confiança ha de tenir en Déu, és potser el que n’hi té menys, i això ho veureu manifestat en que, gairebé, mai no li ve bé el que Déu li dóna, quan li dóna, i de la manera com li dóna. No és que no s’acontenti de la pluja, de la neu, o del sol quan Déu n’hi fa mercè. Es que per ells, pels pagesos, hauria de fer el temps que ells volen i quan ells volen.

I de vegades ha de fer el temps que vol cada pagès. Tot això deixant de banda que tot fenòmen atmosfèric, pluja, neu, vent, ha d’ésser mesurat a la manera del seu gust o del gust de cadascun.

Si Déu hagués de complaure cada pagès pel que ell vol, no s’entendria de feina. I si no fós Déu, si el que mena i mana fós un altre home com qualsevol de nosaltres, n’hi hauria per dir:

– Aquí teniu la màquina i arregleu-ho!…